NOUCENTISME: poesia i prosa

POESIA
La poesia noucentista propugna el retorn al classicisme, per tant, a l’espontaneïtat, la vehemència i la llibertat una mica caòtica del modernisme, el oucentisme oposa la perfecció de la forma, la mesura i l’ordre harmònic. Això suposa un llenguatge exquisit, carregat de metàfores, amb un vocabulari escollit i selecte. En aquest sentit treballen els poetes de l’Escola Mallorquina –definida per alguns estudiosos com precedent del noucentisme- i el poeta més preclar del moviment, Josep Carner.
Bases ideològiques i estètiques del noucentisme
El noucentisme és un moviment politicocultural implusat per la burgesia catalana des de les institucions que creà, com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) que normativitzà la llengua, la Mancomunitat (1914), o la xarxa de biblioteques, museus, editorials i revistes. Contà amb l’adhesió d’intel•lectuals com Eugeni d’Ors que es convertí en una mena d’ideòleg. L’eclosió del moviment es produí l’any 1906, amb l’inici de la publicació del Glosari orsià, de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba i d’Els fruits saborosos de Josep Carner. L’any 1911, en què morí Joan Maragall, es consolidà enfront del modernisme i acabà l’any 1923 amb el consentiment de la burgesia al colp d’estat de Primo de Rivera, cosa que evidenciava el fracàs del seu projecte civilista i d’hegemonia social. Fora de Catalunya el noucentisme a penes tingué ressò.
Conceptes com bellesa formañ, perfecció somrient, classicisme o arbitrarisme caracteritzen la literatura del moviment, principalment centrada en la poesia, en què excel•lí Josep Carner (1884-1970), destacat creador del llenguatge i innovador de l’estrucutra externa del poema.
En parlar de noucentisme, també cal esmentar l’Escola Mallorquina –encapçalada per Miquel Costa i Llobera (1854-1922)-, que anticipa l’estètica noucentista, ja que conjuga els elements romàntics i modernistes amb el gust per l’harmonia clàssica i el concepte culte i elaborat del poema.

PROSA
Crisi de la novel•la i revifament de la narrativa curta
El noucentisme és un moviment literari originat a Barcelona que, durant bona part del segle XX, va ser com un substrat d’uns altres corrents estètics. Els seus principis genèrics van ser l’objectivisme, el noeclassicisme, l’europeisme i un fons de racionalisme, en oposció a l’exalçament de l’espontaneïtat i de l’instint que caracteritzaven, en part, el modernisme, moviment que el va precedir.
De la mà dels noucentistes, la poesia esdevé el gènere literari per excel•lència i la novel•la sembla estar en perill d’extinció. De fet, el conte és l’única forma narrativa que sobreviu i creix perquè és susceptible d’un tractament formal semblant a la poesia. En el conte, el llenguatge literari, amb totes les seues possibilitats estètiques, esdevé el component principal, ja que se centra en aspectes concrets o parcials de la realitat. Més que no en els elements de ficció o de trama. A banda dels noucentistes esmentats, en prosa cal afegir-hi Carles Salvador i Ernest Martínez Ferrando.
Carles Salvador i Gimeno
Al llarg de la seua vida (València 1893-1955) diversificà el seu activisme incesant entre la poesia, la narració, alguna peça teatral, les col•laboracions en la premsa periòdica, les conferències, la divulgació gramatical de l’obra fabriana, la pertinença a diverses institucions culturals... Destaca pel seu intent d’europeïtzació de la narrativa entre els valencians, notable pels temes i l’estil, i per la quantitat i la qualitat de la seua obra, que es pot dividir en aquestes dues etapes:
a) Narracions inicials (1913-1922). Amb un contingut molt semblant al de la primera etapa poètica: exalçament patriòtic, amb tons llorentinians o amb influència modernista, i defensa de l’amor cast i honest. Pertanyen a aquesta etapa: Lo cant del trovaire (1913), Lo centauro (1915), La Dragomana dels déus (1920) i L’artista de la Valltorta (1921).
b) Etapa de maduresa. En aquest període s’aprecia clarament la influència que Carles Salvador rebé del noucentista Eugeni d’Ors. El 1927 publicà les narracions Era un enginyer, L’humorista i Un pare i un fill; el 1928, Aquell poeta líric; el 1929, Aquell jove de la finestreta i La dona més vella del món, el 1934, la novel•la L’auca de les oques.
Els sis contes mostren la incorporació d’un dels trets constitutius de l’avantguardisme: l’humor, que de vegades és irònic i unes altres líric. L’auca de les oques és la seua novel•la més atractiva i resulta singular per la gran quantitat d’imatges, metàfores i paradoxes mai no dites en les nostres lletres per un valencià.