GENERACIÓ DE 1930

PANORAMA VALENCIÀ: LA GENERACIÓ DE 1930
Després del modernisme i dels noucentisme, la nova promoció de poetes valencians –composta fonamentalment, per Enric Navarro Borràs, Carles Salvador, Maximilià Thous Llorenç, Francesc Almela i Vives i Bernat Artola Tomàs-, es vertebra al voltant de la revista Taula de Lletres Valencianes i de l’editorial L’Estel, que publica un volum anomenat La poesia valenciana en 1930. Ara bé, malgrat haver coincidit en el temps i en les publicacions, els membres d’aquesta generació presenten tendències artístiques diferents, que van des de l’avantguardisme fins a la poesia d’aspiració intel•lectual o mordaç.
La poesia valenciana del primer terç del segle XX no va eixir, pràcticament, del marc paisagístic i popular heretat de Teodor Llorente i de la Renaixença. L’excepció en són els membres de la Generació de 1909, que, per contra, criticaven les tendències exòtiques i minoritàries de l’avantguardisme.
Aquestes tendències, representades, en part, per la Generació del 1930, sí que impliquen una ruptura radical amb les poètiques vigents. L’avantguardista valencià més important és Carles Salvador (1893-1955), qui, a més dels cursos de llengua, l’Ortografia valenciana i la Gramatica valenciana, va publicar molt reculls de poemes. La seua producció inicial –Plàstic (1923), Vermell en to major (1929) o El bes als llavis (1934)- conjuga la sensualitat de Salvat-Papasseit amb un làxic futurista abundant, mentre que els llibres finals –El fang i l’esperit (1952) i Dins l’aire net (1955)- presenten una reflexió més íntima sobre l’home i l’amor.
Sense connectar amb els postulats avantguardistes, Bernat Artola (1904-1958) fa una poesia rica, expressiva, de lèxic acurat i precís, mostra d’un món sentimental complex. Artola tracta de reproduir el to pensarós d’Ausiàs March, mentre que Francesc Almela i Vives (1903-1967), editor de l’Espill de Jaume Roig, escriu de manera irònica i escèptica sobre els temes més tristos o prosaics.
En tot cas, avantguardistes o no els poetes del 1930, sempre en col•laboració amb autors anteriors o posteriors, van renovar, en part, l’ambient literari valencià, alhora que contribuïren decisivament a la normalització ortogràfica.