dimecres, 29 de setembre de 2010

TEMA, PARTS I RESUM

Les dues primeres preguntes del comentari de text són molt importants i tenen una puntuació més elevada que la resta de les preguntes que es refereixen a l’anàlisi textual. L’explicació és que son qüestions molt importants per demostrar que realment has entés el text. Actualment l’ordre en què les torbareu és el següent: en primer lloc el tema i les parts significatives del text i en segon lloc el resum. Tots tres aspectes, tema, parts significatives i resum estan ben relacionats perquè pertanyen a la coherència del text i no podem endinsar-nos en l’anàlisi semàntic del text sense resoldre aquestos tres punts.

1. Per començar és obvi que hem de llegir el text, podeu fer una lectura ràpida si veieu que ja des de la primera línia us costa entendre’l o, si us és de fàcil comprensió, podeu ja fer una lectura ben comprensiva. Quan arribeu a aquest punt d’enteniment, bé en una primera lectura, bé en una segona, s’ha de subratllar. Encara que parega molt senzill, no ho és. De vegades us poseu a ratllar tot l’enunciat i quan acabeu està tot destacat i no es veu res que siga més important , perquè d’això es tracta quan subratllem, fer veure les idees més significatives del text.

Una tècnica que em sembla fàcil d’usar és fixar-se primer en la classe de text que hem d’analitzar, és a dir, si és un text narratiu ens fixarem en l’acció, el temps, l’espai i el punt de vista (qui conta la història). Podem subratllar l’acció, fer unes fletxetes als personatges i encerclar el temps i l’espai (si són importants). Si es tracta d’un text argumentatiu mirarem de trobar quina idea està volent defensar l’autor i els arguments que hi utilitza per seduir el lector. Es podrien subratllar les idees que li valen d’arguments (no estimaríem important dades, exemples, comparacions...) i enquadrar la tesi que es vol justificar, a més de posar unes claus marcant la introducció, el cos argumentatiu i la conclusió. Si observem que es tracta d’un text expositiu anem fixant-nos en les idees que va desenvolupant, les subratllem, i també podem marcar la introducció, el cos expositiu i la conclusió. Si ens trobàrem amb un text dialogat, posem per cas, un fragment teatral, observaríem els personatges, subratllaríem les paraules que ens ajuden a situar l’acció i posaríem una fletxeta o un cercle a les acotacions importants per al devenir dels fets.

2. Quan acabem de guixar el text hem de veure amb claredat la seqüència en què han anat apareixent les idees, el seu ordre o la jerarquia en l’exposició. D’aquesta forma percebrem l’estructura i farem un esquema, que si tenim temps el podem escriure en el mateix full i sinó ens l’imaginarem mentalment.

3. El tercer pas que us propose, abans de posar-se a escriure, és un minut per a resoldre aquestes tres qüestions: 1. De què parla (tema); 2. A partir de què ha desenvolupat aquest enunciat (problemàtica) i 3. Què vol exactament que el lector sàpiga (intenció comunicativa)

4. Ens posem a escriure.






Comencem a redactar el tema i ens preparem una oració introductòria del tipus el tema que dóna coherència al text, el tema de què tracta el text, el tema que es desenvolupa o bé, l’autor (diem el nom) exposa el tema...

Continuem explicant les parts i també podem tindre preparada una forma per començar del tipus: les parts significatives del text són en primer lloc..., el text està dividit en les següents parts, respecte a l’estructura del significat cal dividir el text en tres parts (o les que siguen)... És important no fer un resum sinó “explicar” com es va desenvolupant la informació. Vindrà bé saber el tipus de text que és, si és narratiu ens fixarem en una estructura temporal i en l’evolució de l’acció; si és argumentatiu veurem quina és la tesi i on s’hi troba, així resultarà:
deductiva Va del general al particular, analitzant (tesi, argumentació, conclusió)
inductiva Va del particular al general, sintetitzant (partint d’unes hipòtesis s’arriba a la tesi.)
paral•lela (successió d’idees amb igual valor, les lleis)
circular (la mateixa idea o tesi al principi i al final)
contraargumentativa (tesi contrària, arguments que la rebaten i la pròpia tesi o conclusió)

determinarem quins són els tipus d’arguments i com estan disposats. Si fos un text expositiu tractarem d’esclarir el recursos per exposar les idees (exemples, dades, informació objectiva...) i la seua ordenació o jerarquització.

Arribats a escriure el resum fem una ullada a allò que hem ratllat al text i a l’esquema escrit o mental de les idees. És important tenir en compte

1. L‘emissor del text ets tu però no elabores un text original sinó que ha de ser fidel al text inicial.

2. No usaràs expressions del tipus l’autor diu..., el text explica..., com a conclusió exposa...

3. Relacionaràs les idees subratllades mitjançant connectors lògics per obtenir un text cohesionat.

4. No has d’afegir informació que no s’hi trobe al text inicial i no has de deixar ninguna part per resumir.

5. No copies mai les paraules o expressions del text inicial a no ser que siga un terme científic, un nom propi, etc.

6. El to del teu text ha de ser neutre i objectiu, totalment expositiu i fidel al tarannà del text inicial i a la jerarquització de les idees. No comences pel final ni oblides exposar ninguna idea principal en el lloc en què hi apareix.

Com fer un bon resum...

Ja sabeu que una de les preguntes que es formula en el primer bloc de l'examen de les PAU és el resum d'un text amb una extensió màxima de 10 línies. Ací us passe un enllaç on es comenta que heu de fer per aconseguir un resum perfecte. Recordeu que resumir és reduir el text en 1/4 part i no hi pot haver cap opinió personal.
Ací teniu l'enllaç:
http://www.xtec.cat/~mibanez1/resum.htm

GENERACIÓ DE 1930

PANORAMA VALENCIÀ: LA GENERACIÓ DE 1930
Després del modernisme i dels noucentisme, la nova promoció de poetes valencians –composta fonamentalment, per Enric Navarro Borràs, Carles Salvador, Maximilià Thous Llorenç, Francesc Almela i Vives i Bernat Artola Tomàs-, es vertebra al voltant de la revista Taula de Lletres Valencianes i de l’editorial L’Estel, que publica un volum anomenat La poesia valenciana en 1930. Ara bé, malgrat haver coincidit en el temps i en les publicacions, els membres d’aquesta generació presenten tendències artístiques diferents, que van des de l’avantguardisme fins a la poesia d’aspiració intel•lectual o mordaç.
La poesia valenciana del primer terç del segle XX no va eixir, pràcticament, del marc paisagístic i popular heretat de Teodor Llorente i de la Renaixença. L’excepció en són els membres de la Generació de 1909, que, per contra, criticaven les tendències exòtiques i minoritàries de l’avantguardisme.
Aquestes tendències, representades, en part, per la Generació del 1930, sí que impliquen una ruptura radical amb les poètiques vigents. L’avantguardista valencià més important és Carles Salvador (1893-1955), qui, a més dels cursos de llengua, l’Ortografia valenciana i la Gramatica valenciana, va publicar molt reculls de poemes. La seua producció inicial –Plàstic (1923), Vermell en to major (1929) o El bes als llavis (1934)- conjuga la sensualitat de Salvat-Papasseit amb un làxic futurista abundant, mentre que els llibres finals –El fang i l’esperit (1952) i Dins l’aire net (1955)- presenten una reflexió més íntima sobre l’home i l’amor.
Sense connectar amb els postulats avantguardistes, Bernat Artola (1904-1958) fa una poesia rica, expressiva, de lèxic acurat i precís, mostra d’un món sentimental complex. Artola tracta de reproduir el to pensarós d’Ausiàs March, mentre que Francesc Almela i Vives (1903-1967), editor de l’Espill de Jaume Roig, escriu de manera irònica i escèptica sobre els temes més tristos o prosaics.
En tot cas, avantguardistes o no els poetes del 1930, sempre en col•laboració amb autors anteriors o posteriors, van renovar, en part, l’ambient literari valencià, alhora que contribuïren decisivament a la normalització ortogràfica.

AVANTGUARDES

El moviment avantguardista, amb poetes com J.V. Foix, o fins i tot el pintor Salvador Dalí, irromp amb decisió en literatura en els anys vint i també utilitza la narrativa curta esporàdicament al costat de la poesia, incorporant-hi els recursos de trencament amb la tradició que li són propis.

PROSA
La recuperació del gènere
Els autors posteriors al noucentisme –des de 1925 fins a l’inici de la Guerra Civil (1936)- assumiren la necessitat que la nostra literatura tinguera una narrativa –especialment novel•la- normal, i hi van col•laborar en l’aparició de noves editorials, la creació de col•leccions i premis de novel•la, etc.
A partir de 1925, doncs, trobem l’obra de novel•listes amb concepcions literàries diverses, com mostra la síntesi següent, malauradament sense cap valencià:
a) Autors de l’òrbita del modernisme, com Joan Puig i Ferrater i Prudenci Bertrana.
b) Conreadors de la novel•lapsicològica, que és el corrent predominant, com Miquel Llor, Cèsar August Jordana i Carles Soldevila.
c) Un novel•lista avantguardista: Francesc Trabal.
d) Dos autors que escriuen al marge de les noves tendències: Josep Maria de Sagarra i Sebastià Juan Arbó.
e) Primeres obres dels autors que es consoliden després de la guerra: Salvador Espriu, Pere Calders, Llorenç Villalonga i Merçè Rodoreda.
La narrativa neonoucentista: Miquel Llor
La narrativa de Miquel Llor es caracteritza perquè els seus personatges, al contrari del que passa en la novel•la tradicional, són éssers poc rellevants que lluiten per eixir de la grisor que els envolta. Llor s’endinsa en l’ànima dels seus protagonistes sense oblidar que són inseparables de les circumstàncies que formen el seu context. Aquest és el cas del personatge de Laura a la ciutats dels sants, una dona barcelonina que, per matrimoni, es trasllada a Comarquinal (Vic), on se sentirà reclosa i ofegada i d’on haurà de fugir per a escapar de la pressió de la soledat i de la hipocresia dels veïns.

POESIA
Contràriament al noucentisme, l’avantguardisme és un moviment revlucionari de trencament i subversió de l’ordre social i artístic. Però en el camp literari tingué un caràcter molt més intermitent que en les arts plàstiques. Joan Salvat-Papasseit en fou el poeta més destacat. També hi participaren Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera.
Justificació i característiques de l’avantguarda
Les primeries del segle XX suposen una allau de novetats i descobriments: les troballes científiques i tecnològiques, les teories marxistes i els estudis freudians fan canviar la concepció del món, i aquest canvi també afecta l’art i la literatura. D’altra banda, la crisi consegüent a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) fa que els artistes europeus s’oposen als pilars tradicionals de la societat burgesa (ordre, disciplina, lògica, racionalitat...)i, per tant, a l’expressió artística vigent. El conjunt de moviments iconoclastes i heterodoxos (sucessivament: futurisme, cubisme, dadaisme i surrealisme) que s’enfronten als models establits s’anomena avantguardisme, i es caracteritza pel fet de:
a) Concebre l’art com a abstracció, experimentació i recerca constant de formes noves.
b) Valorar tot allò nou i original: les màquines, la tècnica, l’esport...
c) Publicar les seues idees en manifestos subversius.
d) Concedir una gran importància a l’absurd i al món ioníric.
El representant principal de lavantguarda en la nostra literatura és Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), intel•lectual autodidacte, que es decanta pel futurisme en llibres com Poemes en ondes hertzianes (1919) o L’irradiador del port i les gavines (1921). Salvat-Papasseit declara que el poeta ha de ser entusiasta, vital i sincer, conceptes assimilats de Joan Maragall i que es mantindran al llarg de la seua producció, encara que obres posteriors com La gesta dels estels (1922) o La rosa als llavis (1923), siguen menys avantguardistes i més líriques.

NOUCENTISME: poesia i prosa

POESIA
La poesia noucentista propugna el retorn al classicisme, per tant, a l’espontaneïtat, la vehemència i la llibertat una mica caòtica del modernisme, el oucentisme oposa la perfecció de la forma, la mesura i l’ordre harmònic. Això suposa un llenguatge exquisit, carregat de metàfores, amb un vocabulari escollit i selecte. En aquest sentit treballen els poetes de l’Escola Mallorquina –definida per alguns estudiosos com precedent del noucentisme- i el poeta més preclar del moviment, Josep Carner.
Bases ideològiques i estètiques del noucentisme
El noucentisme és un moviment politicocultural implusat per la burgesia catalana des de les institucions que creà, com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) que normativitzà la llengua, la Mancomunitat (1914), o la xarxa de biblioteques, museus, editorials i revistes. Contà amb l’adhesió d’intel•lectuals com Eugeni d’Ors que es convertí en una mena d’ideòleg. L’eclosió del moviment es produí l’any 1906, amb l’inici de la publicació del Glosari orsià, de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba i d’Els fruits saborosos de Josep Carner. L’any 1911, en què morí Joan Maragall, es consolidà enfront del modernisme i acabà l’any 1923 amb el consentiment de la burgesia al colp d’estat de Primo de Rivera, cosa que evidenciava el fracàs del seu projecte civilista i d’hegemonia social. Fora de Catalunya el noucentisme a penes tingué ressò.
Conceptes com bellesa formañ, perfecció somrient, classicisme o arbitrarisme caracteritzen la literatura del moviment, principalment centrada en la poesia, en què excel•lí Josep Carner (1884-1970), destacat creador del llenguatge i innovador de l’estrucutra externa del poema.
En parlar de noucentisme, també cal esmentar l’Escola Mallorquina –encapçalada per Miquel Costa i Llobera (1854-1922)-, que anticipa l’estètica noucentista, ja que conjuga els elements romàntics i modernistes amb el gust per l’harmonia clàssica i el concepte culte i elaborat del poema.

PROSA
Crisi de la novel•la i revifament de la narrativa curta
El noucentisme és un moviment literari originat a Barcelona que, durant bona part del segle XX, va ser com un substrat d’uns altres corrents estètics. Els seus principis genèrics van ser l’objectivisme, el noeclassicisme, l’europeisme i un fons de racionalisme, en oposció a l’exalçament de l’espontaneïtat i de l’instint que caracteritzaven, en part, el modernisme, moviment que el va precedir.
De la mà dels noucentistes, la poesia esdevé el gènere literari per excel•lència i la novel•la sembla estar en perill d’extinció. De fet, el conte és l’única forma narrativa que sobreviu i creix perquè és susceptible d’un tractament formal semblant a la poesia. En el conte, el llenguatge literari, amb totes les seues possibilitats estètiques, esdevé el component principal, ja que se centra en aspectes concrets o parcials de la realitat. Més que no en els elements de ficció o de trama. A banda dels noucentistes esmentats, en prosa cal afegir-hi Carles Salvador i Ernest Martínez Ferrando.
Carles Salvador i Gimeno
Al llarg de la seua vida (València 1893-1955) diversificà el seu activisme incesant entre la poesia, la narració, alguna peça teatral, les col•laboracions en la premsa periòdica, les conferències, la divulgació gramatical de l’obra fabriana, la pertinença a diverses institucions culturals... Destaca pel seu intent d’europeïtzació de la narrativa entre els valencians, notable pels temes i l’estil, i per la quantitat i la qualitat de la seua obra, que es pot dividir en aquestes dues etapes:
a) Narracions inicials (1913-1922). Amb un contingut molt semblant al de la primera etapa poètica: exalçament patriòtic, amb tons llorentinians o amb influència modernista, i defensa de l’amor cast i honest. Pertanyen a aquesta etapa: Lo cant del trovaire (1913), Lo centauro (1915), La Dragomana dels déus (1920) i L’artista de la Valltorta (1921).
b) Etapa de maduresa. En aquest període s’aprecia clarament la influència que Carles Salvador rebé del noucentista Eugeni d’Ors. El 1927 publicà les narracions Era un enginyer, L’humorista i Un pare i un fill; el 1928, Aquell poeta líric; el 1929, Aquell jove de la finestreta i La dona més vella del món, el 1934, la novel•la L’auca de les oques.
Els sis contes mostren la incorporació d’un dels trets constitutius de l’avantguardisme: l’humor, que de vegades és irònic i unes altres líric. L’auca de les oques és la seua novel•la més atractiva i resulta singular per la gran quantitat d’imatges, metàfores i paradoxes mai no dites en les nostres lletres per un valencià.

MODERNISME: POESIA, NARRATIVA I TEATRE

POESIA
El Modernisme suposa un pas més en el procés de normalització i europeïtzació de la nostra cultura, que s’havia iniciat amb la Renaixença. Entre els escriptors modernistes destaca Joan Maragall, que, lluny de caure en el descriptivisme paisagístic, veu en la natura una realització divina. D’altra banda, el seu patriotisme no és pessimista sinó esperançador.
Joan Maragall, poeta modernista
El Modernisme és un moviment cultural divers, ric i sovint contradictori, que es produí en les dècades del pas entre els segles XIX i XX com a refús del jocfloralisme renaixentista i amb l’objectiu de generar una renovació que acostara la nostra cultura als corrents europeus. La poesia modernista es caracteritza per la introducció del simbolisme i pel rebuig de l’artificiositat.
Un dels màxims exponents d’aquesta concepció de l’art és Joan Maragall (1860-1911). La seua producció poètica es compón de cinc llibres (Poesies, Visions i cants, Disperses, Enllà, Seqüències) en les quals aplica la seua teoria de la paraula viva: la poesia ha de ser allò que la inspiració li proporciona en un moment donat, sense premeditacions, com fa la poesia popular.
La Generació de 1909
Els intel•lectuals valencians van fer una adopció superficial del modernisme i es van limitar a substituir uns tòpics, els renaixentistes, per uns altres més moderns. De fet, el Modernisme serà un corrent efímer, i aviat derivarà cap a altres tendències com el costumisme o l’avantguardisme. L’aportació del modernisme valencià rau en la superació del localisme de la poesia vigent i en una certa obertura de mentalitat.
El Modernisme valencià
Malgrat l’increment del valencianisme polític i cultural vigent al principi del segle XX
-associacions, editorials i revistes- , el modernisme literari valencià va ser tardà, superficial i poc durador. Ara bé, constituí un intent lloable de dearqueolitzar la poesia valenciana, molt influïda pel jocfloralisme ratpenatista i l’allargassada ombra de Teodor Llorente, que prolongà excessivament els temes i l’estil de la Renaixença.
Els poetes modernistes valencians: Daniel Martínez Ferrando, Miquel Duran de València, Josep Maria Bayarri, Jacint Maria Mustieles i Maximilià Alloza formen la generació de 1909 que s’identifica per: la renovació de temes, vocabulari i mètrica, expressió sincera i íntima, visió del passat històric no com un plany enyorívol d’unes glòries irremeiablement perdudes, sinó com un punt de partença cap al futur.
Però els membres d’aquesta generació, tot i rebre les influències de Verdaguer, de Maragall i del jove Josep Carner, acaben preferint el mestratge dels modernistes hispanoamericans i espanyols com Rubén Darío o Juan Ramón Jiménez.
El poeta més representatiu del modernisme valencià és Miquel Duran de València (1883-1947) caracteritzat per un llenguatge fluid, per l’expressió espontània i emotiva, recollida de Maragall, i pel patriotisme emocional i fervorós. Daniel Martínez Ferrando (1887-1953) representa el vessant decadentista del moviment amb l’aïllament de l’artista enfrontat a una societat immobilista.
L’escola Mallorquina
Des dels anys 70 del segle XIX es va anar desenvolupant a Mallorca un moviment literari (sobretot poètic) que al principi del segle XX fou batejat amb el nom d’Escola Mallorquina. Està formada per poetes mallorquins que mantenen relacions estretes amb la vida cultural del Principat (amb el Modernisme i posteriorment amb el Noucentisme). L’estètica de l’Escola Mallorquina concep la poesia com un acte de cultura en el qual es valora la perfecció formal del poema, l’ús d’una llengua elaborada i culta i la recerca d’un to expressiu mesurat i contingut. Des del punt de vista temàtic, el paisatge mediterrani és el motiu principal que tracta la poesia d’aquesta Escola. Els poetes més destacats són Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.
NARRATIVA
L’aïllament ent re els narradors, la manca d’una crítica educadora... fan que, al principi del segle XX, la nostra prosa estiga menys consolidada que la poesia. Per a superar aquest desnivell, el modernisme fa seus els avanços aconseguits pels narradors de la generació anterior, els naturalistes, i a més, es publica una quantitat considerable de novel•les. Entre aquestes, Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas [paràbola sobre el fracàs de l’artista en el seu intent de transformat la realitat. Un sacerdot pretén revitalitzar la fe i lluita contra la malícia i l’estupidesa dels camperols], i La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) de Josep Pons i Pagés, que es consideren les fites d’inici i cloenda d’un moviment que es caracteritza, bàsicament, per:
a) L’emotivitat. Els modernistes canvien la pretesa objectivitat del naturalisme i del costumisme, del quals arranquen, per l’emotivitat, amb la qual busquen establir una comunicació subjectiva entre l’autor i el lector i una gran renovació formal.
b) La concepció de l’ésser humà. L’heroi modernista és un ésser humà dual: subjecte a la fatalitat de la matèria, però capaç d’imposar la seua voluntat, el seu domini.
c) El tractament del paisatge. El món rural jo no és vist, com en la novel•laromàntica del XIX, com un indret idíl•lic, sinó que és enfocat d’una manera crua i pessimista que, a més, sol agafar el pes d’un element narratiu més, o té valor simbòlic.
Dins de la novel•la modernista podem parlar de tres novel•lístiques diferenciades:
1) La d’ambientació rural  la temàtica prové del naturalisme i del romanticisme. Ex: Els sots feréstecs de Raimon Casellas, Solitud de Víctor Català sinònim de Caterina Albert [novel•la tancada que versa sobre l’itinerari vital de la seua protagonista]. En aquestes novel•les la natura no és solament l’escenari sinó que simbolitza una força que aclapara l’individu.
2) La d’influència decadentista, en què domina la sensació de decadència i s’exalça el pessimisme. Les novel•les d’aquesta tendència representen l’últim pas del romanticisme, l’únic que va quallar en la nostra literatura. Destaquen: Josafat (1906) de Prudenci Bertrana [novel•la que planteja el conficte de la sexualitat reprimida. Fineta i Josafat són arquetips de la luxúria o de l’animalitat i s’assemblen a la Bella i la Bèstia] i Camí de llum (1909) de Miquel de Palol.
3) La d’inspiració costumista, sovint no aliena a la crítica social. Del costumisme, però, se n’adopta el quadre de costums com a unitat estètica, més que el seu contingut: Pertany L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol [el protagonista amo d’una merceria no entén que el seu fill vulga ser escultor. Descriu la Barcelona botiguera de l’època, en clau costumista i irònica].

TEATRE
El teatre modernista: regeneracionisme i esteticisme
El nostre teatre modernista comneçà a beneficiar-se del canvis radicals que s’estaven produint a l’escena en aquesta època: els llums a la sala s’apaguen durant l’espectacle, s’utilitza la llum elèctrica per a l’escenografia i es professionalitza la figura del director escènic. Quant als continguts com en el altres gèneres literaris, hi ha dues tendències:
a) Regeneracionista. Optà per un teatre d’idees, realista i social, que arrancà de l’entusiame amb què la cr´ticia del moment va rebre la representació del teatre del suec Henrik Ibsen. D’ell van beure, en major o menor mesura, autors catalans com Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Pous i Pagès o Puig i Ferreter, els quals qüestionen en les seues obres l’organització social o la moralitat de l’època.
b) Esteticista. Tingué el seu model escènic en el teatre d’arrel simbolista que irrompé amb l’estrena de La intrusa, del belga Maurice Maeterlinck, durant la segona festa modernista de Sitges (1893). A aquesta tendència se sumaren autors que es consideraven artistes per damunt d’encasellaments de gèneres, i que solien espigolar de distintes disciplines artístiques.

dimecres, 22 de setembre de 2010

2N BAT: EXAMEN DE SETEMBRE DE LES PAU

Pere Calders i Joan Fuster han estat els textos seleccionats per a l'examen de setembre de les PAU. En el cas de Calders es tractava d'un fragment d'uns dels seus contes que s'inclou dins l'obra Invasió subtil i altres contes. El text de Joan Fuster, en canvi, es tractava d'una reflexió assagística sobre els límits difusos de les etapes de la vida; l'adolescència, la joventut, la maduresa i la vellesa.
Us passe els criteris de correcció dels dos models.
http://centros.uv.es/web/departamentos/D140/data/informacion/E126/PDF109.pdf

Solucionari:

http://centros.uv.es/web/departamentos/D140/data/informacíon/E126/PDF110.pdf

Començament curs 2010-2011

En el dia de hui ja hem començat el curs 2010/2011. Enguany aquest blog serà una ferramenta de treball per als meus alumnes de 1r i 2n de batxillerat, sobretot per a 2n. Espere que les noves tecnologies ens servisquen per ampliar els nostres coneixements i millorar acadèmicament. Si necessiteu qualsevol cosa no dubteu en fer-m'ho arribar. Bon curs per a tots i totes!!