Com fer un bon resum...

Després de l'explicació de hui de classe, toca que repasseu...
Ací us passe un enllaç on es comenta que heu de fer per aconseguir un resum perfecte. Recordeu que resumir és reduir el text en 1/4 part i no hi pot haver cap opinió personal.
Ací teniu l'enllaç:
http://www.xtec.cat/~mibanez1/resum.htm

BENVINGUDA CURS 2011-2012

Hui comencem el curs 2011/2012. Aquest blog serà una ferramenta de treball per als meus alumnes de 1r i 2n de batxillerat, sobretot per als de 2n que ja el coneixeu. Espere que les noves tecnologies ens servisquen per ampliar els nostres coneixements i millorar acadèmicament. Si necessiteu qualsevol cosa no dubteu en fer-m'ho arribar. Esperem que aquest siga un bon curs per a tots i totes!!

CELEBREM EL CENTENARI DEL NAIXEMENT DE SANCHIS GUARNER

Hui se celebra el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner. I la millor manera de recordar-ho és amb aquest homenatge col•laborant amb la xarxa 1entretants i des del meu bloc. És un homenatge merescut, el que hui celebrem, al professor que va emprar gran part de la seua vida a estudiar i fomentar la nostra llengua. Repassem un poc la seua figura.

Manuel Sanchis Guarner fou doctor en Filosofia i Lletres i llicenciat en Dret. Durant la seua època d'estudiant fou membre d'Acció Cultural Valenciana. Treballà amb els prestigiosos filòlegs espanyols Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás.
Sanchis Guarner va ser un dels participants en l'elaboració de les Normes de Castelló. Defensava que el valencià és una modalitat dialectal d'una llengua comuna compartida amb diferents variants a Catalunya i Balears, però mai subordinada o inferior a elles. Idees que va exposar al llibre La llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat havia discutit la unitat de la llengua al País Valencià.
Va participar en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això va ser represaliat durant el franquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins a complir la seua condemna en un penal de Madrid (1939-1943). Estigué bandejat a Mallorca entre 1943 i 1959 (període en el qual es produeix la seua col•laboració amb Francesc de Borja Moll en l'elaboració del DCVB i en la revista literària Raixa (1953)) i en el qual va descobrir i estudiar el valencià que es parla a la comarca murciana d'El Carxe.
El 1959 va tornar a València com a professor de francès en l'Institut San Vicent Ferrer fins que el 1960 va ser nomenat professor no numerari en la Universitat de València. En els primers anys seixanta va ingressar en l'Institut d'Estudis Catalans i va ser expulsat de la societat cultural Lo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. El 1966 va ingressar en la Real Acadèmia de la Història.
Després de la mort de Franco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 1978 pateix un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, GAV, Fuerza Nueva... L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. També va rebre múltiples amenaces, tant per correu com en forma de pintades amenaçadores a la porta de sa casa. El jutge no condemnà ningú per cap d'aquestos fets, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que pel desembre de 1981 s'aturà per sempre el batec del seu cor. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc s'acontentaren després de mort puix en el cementeri del cap i casal aparegueren pintades infamants. El seu llegat, però, continua ben viu en el panorama valencianista.
Obra
És autor d'una vasta obra que comprèn estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular, centrats en el País Valencià, però també en la resta de l'antiga Corona d'Aragó i la Península Ibèrica. Fou també un dels principals col•laboradors a l'elaboració de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). D'entre les seues obres caldria destacar La llengua dels valencians, publicat el 1933 i amb múltiples reedicions; la Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres, "La Ciutat de València" (1979) o l'Aproximació a la història de la llengua catalana (1980). Va col•laborar en obres cabdals, com ara en el Diccionari català-valencià-balear o la Història del País Valencià. L'any 1974 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

ANIVERSARI ESTELLÉS 4 SETEMBRE

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella.

Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 – València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Estudià Periodisme. Des del 1949 treballà al diari “Las Provincias” de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L’amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s’iniciaren el seu reconeixement i la seua popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d’Or, Les pedres de l’àmfora (1974), Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d’Or, Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seua obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.
La seua expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al•ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel•les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l’Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. La seua obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d’Or de belles arts del ministeri de cultura.



Els amants, Llibre de meravelles


No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó)



Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.


Jo desitjava, a voltes, un amor educati
en marxa el tocadiscos,negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.


"El Amants" és un poema que pertany a l'obra de Vicent Andrés Estellés LLIBRE DE LES MERAVELLES".
Aquest llibre està dividit en tres parts:
- "Teoria i pràctica de la Flor natural". On reflexiona sobre l'ofici i la missió del poeta, en definitiva de l'home.
- Apartats numerats de l'I al VII. Consta de quaranta-set poemes.
- "Propietats de la pena". És la part on pertany el poema.
Es tracta aquest d’un poema de versos d’art major de 12 síl•labes cesurats en dos hemistiquis de 6 síl•labes que, en el transcurs de la composició, intercalen versos masculins i femenins. Tots ells són versos blancs ja que no presenten cap tipus de rima.
El poema es troba estructurat en cinc estrofes: la primera és de quatre versos, la segona de quatre, la tercera de dos, la quarta de dotze i l’última de dos.
És una composició que mostra la passió entre dos amants que s’amaven, sembla ser que es tracta de l’autor i d’una dona. Al llarg de tota l’obra evoca l’amor a través del record i compara l’abans, eren fogosos, s’amaven en qualsevol racó, no eren en cap cas defensors d’un amor tranquil sinó que eren salvatges i bruscos; amb l’ara, ja ha passat molt de temps des d’aquella època però de tant en tant recorden els vells temps.
El seu és un amor carnal, de desig, en contraposició a l’amor de Petrarca (amor cortés). Ells són uns amants que no s’amaguen que deixen veure els seus sentiments i, encara que de vegades ell ha desitjat un amor amable i educat no ho ha aconseguit i ha continuat sent un amor bàrbar.
Al llarg del poema trobem multitud de recursos literaris. El primer és un hipèrbaton localitzat al segon vers (“Feroçment ens amàvem”), i en aquest mateix vers trobem també una antítesi ”matí” i “nit”. En el 4t vers trobem una estructura paral•lelística (“Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses”).
A la segona estrofa, en el primer vers, tenim una metàfora on diu “em pren aquell vent”, referint-se a la fogositat. Al 3r i 4t d’aquesta mateixa estrofa tenim comparacions (“com un costum amable” i “com un costum pacífic”).
A la tercera estrofa, en el 2n vers tenim una antítesis(“ens ajunta” i “ens empeny”), per a marcar la força del seu amor.
A la quarta, al 1r vers trobem la utilització del “jo poètic”, en el 3r vers localitzem una antítesis entre “ara” i “després”, al següent vers la sinonímia (“brusc” i “salvatge”) per a donar-li més força. Al 7è vers trobem una exclamació retòrica (“Què voleu que hi faça!”) dirigida al lector, al 8è tenim una estructura paral•lelística (“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses”).
I a l’última estrofa tenim la comparació (“dos amants com nosaltres”) més important de tota la composició.