dilluns, 25 de febrer de 2013

POESIA ACTUAL

Busqueu informació dels poetes: Jaume Pérez Muntaner, Marc Granell, Ramon Guillem, Pere Gimferrer…
Responeu aquestes qüestions:
1- Comenta quin és el context social que emmarca aquesta poesia.
2- Explica les línies principals que caracteritzen la poesia des dels 70 fins els nostres dies.
 3- Quins autors podries destacar?

Aci teniu un exemple que va elaborar l'any passat l'alumna Maria Caruana:

Des de la guerra i el franquisme va haver una progressiva pèrdua dels grans mestres de la poesia. Amb la democràcia i la normalització de la nostra llengua han anat apareixent noves generacions d’autors.

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l’obra de J.V Foix i ca aparèixer la poesia no-realista on una poesia innovadora es converteix en la eina de l’investigació, la paraula poètica s’empra per a evocar i suggerir, els arguments son innovadors i moderns, s’introduïa al lector dins del text.  Al país Valencià destaquen ,Joan Navarro, Marc Granell Salvador Jàfer...

Estes innovacions van inclinar la nostra poesia cal al simbolisme i l’experimentalisme als anys 80, on els poetes elaboraven una visió de la realitat des del “jo”. Els poetes com Pere Gimferrer en Els Miralls (1970), Jaume Pérez Muntaner en L’heura del desig i Joan Brossa en Poesia Rasa  van aconseguir la maduresa artística i van ser reconeguts amb grans premis literaris.

All anys 90 s’hi va abandonar la idea d’actuar com una memòria col·lectiva o com impulsors de la transformació social i els poetes tendiren  a l’autobiografia amb un acusat escepticisme. Prevalgué l’obra ben feta, els poemes eres més breus,  menys emfàtics i íntims. Així com Ramon Guillem.

No obstant això. Hi ha hagut una línea estètica predominant a la nostra poesia a les últimes dues dècades del segle XX: el realisme líric de la poesia postsimbolista, amb grans poetes influents com Joan Vinyoli o Salvador Espriu.

dilluns, 11 de febrer de 2013

ANY ESPRIU 2013


Aquest any se celebra el cent aniversari del naixement de Salvador Espriu i la millor manera d’honorar-lo és llegir-lo. Ací teniu un tast...


Inici del càntic en el temple (1965)

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.
"Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".



El meu poble i jo (1968)
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

He mirat aquesta terra (1980)
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.



Perquè un dia torni la cançó a Sinera


El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement.
Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims.
És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar.
He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern.
Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans.
I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós.
Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut.
Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó.
Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes.
El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts.
Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac.
La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre del Predicador.
Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots.
Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal.
D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir.
En un estany buit, manen el silenci i la solitud.
Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc.
Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor.
La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir.

LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR ESPRIU

Haureu d’elaborar la vostra pregunta de literatura. Per a la seua elaboració heu de tindre en compte aquestes preguntes i seguir aquests enllaços:

http://www.xtec.es/~jducros/Salvador Espriu.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions.
http://www.escriptors.com/autors/esprius/

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu
Vilaweb. Diari de l'escola. Recordant Salvador Espriu

1- Comenta en quin context social produïx les seues obres Espriu.

2- Explica les característiques de l’obra La pell de brau.

3- Quins temes estan presents en les poesies més líriques d’Espriu?


SALVADOR ESPRIU

CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA
L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava.
Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta, Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).


En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).

El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.

diumenge, 3 de febrer de 2013

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella.



http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=227 
http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs&feature=related

VIDEO DE LA BIOGRAFIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Per a completar la informació del tema 7, us passe un enllaç on podeu veure un video de la biografia de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes valencians més importants del segle XX.


BIOGRAFIA VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 – València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Estudià Periodisme. Des del 1949 treballà al diari “Las Provincias” de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L’amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s’iniciaren el seu reconeixement i la seua popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d’Or, Les pedres de l’àmfora (1974), Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d’Or, Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seua obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.
La seua expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l’Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. La seua obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d’Or de belles arts del ministeri de cultura.

"VIDA, SINÓ"



VIDA, SINÓ
Porc ple de vicis.
Jaume Roig.

Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.
M’agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il•lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l’amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tan contents, visca València, visca!
Criatura llunyana, criatura en dissabte,
¿Què seria de tu? Gershwin et va cantar,
et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.
Les trompetes de Gershwin duien anys anunciant-te,
i el món no tingué mai millor tecnicolor
que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,
aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,
els anuncis de roba íntima de les dones
convertint els solars en consolats d’amor.
Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar
un dia qualsevol. Potser hauràs parit
tres o quatre vegades i algun avortament;
potser amb el teu home, cerimoniosament,
prengues el sol plausible del diumenge del parc.
Potser no ens direm res_ ¿què ens hauríem de dir?_
i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele
el dinar en la taula, i t’escriuré un poema
que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,
però on evocaré els teus béns, aquells dies,
la teua brusa oberta, la teua boca oberta
davall un bes enorme, apressant, extensíssim,
el primer bes d’un home, mare, que vares rebre.
Oh la satisfacció instantània del mascle!
Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.