dilluns, 30 de gener de 2012

PEDROLO


Qüestions que heu de respondre en el vostre treball:

Quina temàtica articula l’obra dramàtica de Pedrolo?

D’on sorgeix el teatre de Pedrolo?

Busca informació sobre el teatre de l’absurd. En què consisteix? Com defineix el mateix autor les seues obres?

dilluns, 23 de gener de 2012

TEATRE DE POSTGUERRA FINS ELS ANYS 70

ELS COMEDIANTS

DAGOLL DAGOM




El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
1- Explica com va evolucionant la situació del teatre en la postguerra.
2- Quins canvis es produïxen a partir dels anys 60?
9 -Enumera els autors i les companyies més importants.

ENLLAÇOS i INFORMACIÓ PER A FER TREBALL DE MARTÍ I POL



Miquel Martí i Pol
http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-marti-i-pol
Antologia de poemes seus.
Música de poetes. Martí i Pol.

El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
1- Parla del reconeixement que ha obtingut l’obra de Martí i Pol.
2- Quins aspectes han influït en la seua obra?
3- Explica les diverses etapes que hi ha en la seua poesia.

Miquel Martí i Pol naix a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 i mor l'11 de novembre de 2003. És conegut i popular sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. S’inicia en la vida laboral als catorze anys, al despatx d’una fàbrica tèxtil. A causa d’una esclerosi múltiple hagué de deixar el treball en 1973.

La poesia de Martí i Pol, a més de reflectir algunes dades autobiogràfiques i les seues experiències vitals- la malaltia, el temps de la postguerra i la transició- crea un món interior on apareix la recerca de la serenitat des d’uns valors ètics que s’apliquen sovint a la crítica social.
Així, Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social perquè la seua obra poètica manifesta:
a) el lligam amb el seu poble nadiu,
b) la condició social obrera,
c)el comprimís personal amb la seua classe social i amb el seu país,
d) les conseqüències de la malaltia,
e) i l’actitud de recerca envers el coneixement de si mateix i del món que l’envolta.

Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat de membres de la Nova Cançó. També col•labora a les revistes Oriflama i Inquietud.

A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendïsca la realitat de l'àmbit de la malaltia, i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort, que pot ser entès per tothom
A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel. El 2000 s'hi afegí el Parlament de Catalunya.
Mor l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

La seua producció poètica és molt extensa:

Poemes al vent (1954) obté el Premi Óssa Menor.
Quinze poemes (1957)
El poble (1966)
Vint-i- set poemes en tres temps (1972)
Crònica de demà (1977)
Estimada Marta (1978)
L’hoste insòlit (1979)
Llibre d’absències (1985)
Algú que espera (1991)
El silenci (1992)
Un hivern plàcid (1994)
Llibre de les solituds (1997), etc.

POEMA 1 L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses
queden enregistrades
a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava
mentre feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen
en l'opaca grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor
no hauria pas sabut dir
d'on li venien les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

POEMA 2
Aquesta remor

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt temps que no plou.
S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s´alci
la pols que hi ha pertot
i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l´aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

POEMA 3
Les quatre banderes

Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany.

De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo quasi, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.

POEMA 4 Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

dilluns, 16 de gener de 2012

DESCRIU LES CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE LA POESIA ACTUAL



Busca informació dels poetes: Jaume Pérez Muntaner, Marc Granell, Ramon Guillem, Pere Gimferrer…

Qüestions les respostes de les quals, han d’aparèixer en el vostre text::

1- Comenta quin és el context social que emmarca aquesta poesia.

2- Explica les línies principals que caracteritzen la poesia des dels 70 fins els nostres dies.

3- Quins autos podries destacar?

ENLLAÇOS PER A FER EL TREBALL DE SALVADOR ESPRIU




Salvador Espriu
http://www.xtec.es/~jducros/Salvador Espriu.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions.
http://www.escriptors.com/autors/esprius/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu
Vilaweb. Diari de l'escola. Recordant Salvador Espriu

CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA
L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava. Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta, Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).


En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).

El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.


El meu poble i jo (1968)
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Qüestions, les respostes de les quals, han d’aparèixer al vostre text:

1- Comenta en quin context social produïx les seues obres Espriu.

2- Explica les característiques de l’obra La pell de brau.

3- Quins temes estan presents en les poesies més líriques d’Espriu?

dilluns, 9 de gener de 2012

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



MATERIAL I ENLLAÇOS PER A FER EL TREBALL D’ESTELLÉS

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/vicent-andres-estelles
http://www.escriptors.com/autors/andresv/
http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=227
http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs&feature=related
Per a completar la informació del tema 7, us passe un enllaç on podeu veure un video de la biografia de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes valencians més importants del segle XX.
http://www.youtube.com/watch?v=khPR7l2VHnk

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I LA SEUA APORTACIÓ AL GÈNERE POÈTIC

Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món al mateix temps que poeta, Vicent Andrés Estellés ha llegat un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

EL COMPROMÍS CÍVIC DEL POETA

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col•lectiu, tot presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble. Del Llibre de meravelles:

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

El poeta apareix així com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, alhora que com a individu concret que viu en la seua circumstància personal el drama col•lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. L’escriptura com a consigna de resistència i de transformació.

Vicent Andrés Estellés, com el Carles Riba de les Elegies de Bierville, escriu, també, des d’un exili interior, nacional i de classe. El poeta de Burjassot, però, és menys selectiu que Riba i deixa passar en els seus versos detalls descriptius, els personatges típics d’un quadre d’època i molts esdeveniments quotidians. Els seus poemes esdevenen, així, crònica social. I el periodista de professió hi trau el cap. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. El resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat conversacional ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.