dimarts, 18 de setembre de 2012

BENVINGUTS A 2n DE BATXILLER!!!

Bon dia a tots i a totes! Comença un curs difícil i complicat i per això espere que conserveu tota la il·lusió i la constància que heu mantés fins ara. Ja vos conec dels cursos anteriors, i espere que gaudim en les classes tant o més que l'any passat en l'aprenentatge de la llengua i la literatura. Molts ànims en aquest començament de curs i sort!!
Ací teniu el llibre de classe que hem elaborat un grup de professors perquè us servisca en l'aprenentatge de la literatura.

dimecres, 18 d’abril de 2012

TEATRE RODOLF SIRERA

Ací us passe un fragment on podeu veure una xicoteta escena de la representació teatrAl realitzada pel Grup de Teatre l'Endoll. Espere que us faça reflexionar...

http://www.youtube.com/watch?v=WRae8293EtI

dilluns, 13 de febrer de 2012

BENET I JORNET


Cronologia de Benet i Jornet:
1940 El 20 de juny, neix a Barcelona.
1946 Inicia els estudis als escolapis de la ronda de Sant Antoni.
1954 Comença els estudis de peritatge industrial, que no conclou, a l'Escola
Industrial.
1961 Emprèn els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
1963 Guanya el premi Josep M. de Sagarra amb Una vella, coneguda olor.
1965 Assisteix als cursos de literatura catalana que Joaquim Molas impartia als
Estudis Universitaris Catalans.
1966 Acaba la carrera en l'especialitat de Filologia Romànica.
1968 Treballa a l'Enciclopèdia Catalana fins a 1971.
1973 Professor de literatura dramàtica a l'Institut del Teatre de Barcelona, fins a
1981.
1975 Comença la seva col·laboració en la programació i direcció dels espais
dramàtics del circuit català de TVE.
1976 Es casa amb Assumpta Cros.
1981 Neix la seva filla Carlota.
1991 Premi Nacional d'Arts Escèniques.
1992 Intervé, com a guionista, en l'elaboració de sèries dramàtiques a TV3. Les més
populars són Poble Nou i Nissaga de poder.
1996 E. R. és adaptada al cinema amb el títol d'Actrius, dirigida per Ventura Pons.
1997 Li és concedida la Creu de Sant Jordi.

Benet i Jornet és autor d'un bon grapat de peces de teatre infantil i juvenil.
1970 Taller de fantasia
1973 Supertot
1975 Helena a l'illa del baró Zodíac
El somni de Bagdad
1983 El tresor del pirata negre
1991 La història de Carlota quan se'n va anar a salvar el seu amic de les mans de la
dona de neu

RETALLS D'ENTREVISTES DE J.F.MIRA


Retalls d'entrevistes
Quan va escriure la novel.la Borja Papa, ja tenia pensat tornar a escriure sobre els Borja en forma d'assaig?
No, el llibre d'ara, Els Borja: família i mite, va ser un encàrrec de Bromera. El vaig acceptar i em va semblar perfecte, perquè no tenia res a veure amb el que jo hagués pogut fer abans, encara que és evident que tot el material que guardava sobre la trajectòria borgiana m'ha anat molt bé. Sobretot el que, per dir-ho d'alguna manera, tenia guardat al cap, interioritzat, no solament sobre els Borja, sinó sobre l'època renaixentista i la història del pontificat. Tot això servia com una mena de capital previ. De fet, aquest llibre és un treball de síntesi que només és possible fer amb rigor quan tens darrere tot un bagatge acumulat, no es pot improvisar.

[...]I quan fa una novel.la basant-se en tant material real datable i documentable com és el cas del Borja, quins són els límits de la literaturització?
La literaturització és, bàsicament, l'estructura narrativa i el llenguatge. No pel fet d'inventar-nos les coses el resultat és més literari: hi ha invencions en novel.la històrica que semblen crònica i no ho són, però això no és literatura, és pseudohistòria. Per això la majoria de novel.les històriques no tenen cap interès, perquè forcen peripècies dels personatges per posar-los en una situació històrica concreta. A mi el que m'interessa fer és una altra cosa: interioritzar el personatge, el seu pensament, l'època que l'envolta, etc., i a partir d'aquí explicar una història des de l'experiència d'aquell personatge, per fer una novel.la amb aquells materials de la mateixa manera que la podríem fer amb materials de fa deu anys. S'equivoca la gent que, a això, ho anomena novel.la històrica.

(Joaquim Noguero. "Entre la història i les històries", Escola Catalana, núm. 376, gener 2001)

JOAN FRANCESC MIRA



Dades biogràfiques:Joan Francesc Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg, sociòleg i professor universitari. Com a assagista destaquen els treballs que es basen en la situació de la llengua i el poble valencià, com Crítica de la nació pura (1985), --premis Joan Fuster i Crítica Serra d'Or d'assaig--, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia; i la síntesi històrica: Els Borja: família i mite (2000). També és autor de novel.les i reculls de contes: Viatge al final del fred (1984), Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996), novel.la que va rebre els premis Joan Crexells, el de la Crítica dels Escriptors Valencians i el premi Nacional de la Crítica de literatura catalana, i Quatre qüestions d'amor (1998), premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Ha fet una traducció, amb introducció i notes de la Divina Comèdia, que ha estat guardonada amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 2001. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


L’obra
·
Som. Llengua i Literatura [Manual de gramàtica] València: Eliseu Climent, 1974; 1987.

· El bou de foc. [Narrativa breu] València: L'Estel, 1974; 1992.

· Un estudi d'antropologia social al País Valencià. [Assaig] Barcelona: Ed. 62, 1974.

· Els cucs de seda. [Narrativa breu] València: Eliseu Climent / 3i4, 1975; 1988; 2001

· Els valencians i la terra. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1978.

· Introducció a un país. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1980.

· Població i llengua al País Valencià. [Estudi lingüístic]. València: Institut Valencià d'Estudis i Investigació Alfons el Magnànim, 1981.

· El desig dels dies. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1981.

· Viatge al final del fred. [Novel.la] Barcelona: La Magrana, 1983; 1996. Alzira: Bromera, 1998.

· Viatge al final del fred (ed. ampliada i revisada). [Novel.la] Alzira: Bromera, 1983.

· Crítica de la nació pura. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1984.

· Temes d'etnografia valenciana, T.3. Bosc i muntanya, indústria... Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1985.

· Punt de mira. [Prosa no de ficció] València: Eliseu Climent / 3i4, 1987.

· Els treballs perduts. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1989.

· Cultures, llengües, nacions. [Assaig] Barcelona: La Magrana, 1990.

· València : guia particular. [Viatges] Barcelona: Barcanova, 1992.

· Hèrcules i l'antropòleg. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1994.

· Sense música ni pàtria. [Assaig] Alzira: Germania, 1995.

· Borja Papa. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1996. Baarcelona: Proa, 1999.

· Els sorolls humans. [Assaig] Alzira: Bromera, 1997.

· Sobre la nació dels valencians. [Assaig] 1997.

· Quatre qüestions d'amor. [Narrativa breu] València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.

· Cap d'any a Huston, Texas. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.

· València per a veïns i visitants. [Viatges] Alzira: Bromera, 1999.

· Sobre ídols i tribus. [Assaig literari] València: Eliseu Climent / 3i4, 1999.

· El cercle màgic, sobre cultura i fetixisme, o la religió del nostre temps. [Discurs de recepció de Joan F. Mira i Casterà com a membre numerari de la secció de filosofia i ciències socials, llegit el dia 25 d'octubre de 1999]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1999.

· Els Borja : família i mite. [Prosa no de ficció] Alzira: Bromera, 2000. Círculo de Lectores, 2000.

· Sant Vicenç Ferrer. Vida i llegenda d'un predicador. [Assaig] Alzira: Bromera, 2002.

Comentari de l’obra
Quatre qüestions d'amor és una aposta per la força de la passió, tot i les dificultats per atènyer l'enamorat, l'enamorada, i les prohibicions, els càstigs i l'altra maquinària legal que qualsevol època ha gestat per neutralitzar-la. Sembla que el sentiment íntim i tendre sigui incompatible amb la vida exterior; o almenys és en aquest punt que s'insereix el discurs amorós de l'autor, potencial, sens dubte, pel material històric que ha emprat. [...] El llibre es presenta "a manera d'un exercici d'aprenent d'escriptor", nova ironia d'un autor fonamental com és Joan F. Mira (València, 1939); però, més enllà de la retòrica, l'obra és un treball laboriós de miniaturista que incrusta vida a textos notarials i jurídics (o periodístics) d'una estricta veracitat. Literatura i crònica ofereixen una bella comicitat inusual i ben personal que mostra similituds amb obres anterios.

(Lluïsa Julià. "Quatre qüestions d'amor". Tria personal. Serra d'Or, núm. 481, gener 2000)


El valencià Joan Francesc Mira (novel.lista important i assagista de primer ordre: llegiu Borja Papa i Crítica de la nació pura, respectivament) s'ha decidit a posar-se a la feinada (transformar els catorze mil endecasíl.labs rimats de "il miglior fabbro" en altres tants decasíl.labs blancs catalans, prescindint de la terza rima) i oferir-nos una versió decididament més àgil i apta per al lector del segle XXI. Si actualitzar la mirada sobre els clàssics més destacats de tots els temps resulta imprescindible, aleshores la lectura de la Divina Comèdia de Mira és imprescindible: una feina ingent, pulcra i bella, que no desmereix en res de l'original del qual parteix. No se m'acut millor elogi.

(Sebastià Alzamora. "Divina Comèdia". Tria personal. Serra d'Or, núm. 493, gener 2001)


Un llibre esplèndid de debò: Borja Papa, una autobiografia imaginada (però no gaire imaginària, val a dir) de Roderic Borja editada per Tres i Quatre el 1996 i reconeguda entusiàsticament tant per la crítica com pels lectors. [...] Al meu parer, dues novel.les de Joan F. Mira --la poc coneguda Els treballs perduts i Borja Papa-- formarien part de la llista de millors novel.les publicades a les terres de parla catalana els darrers 25 anys. No són gaires els autors de qui es pugui dir el mateix...

(Joan Josep Isern. "Els Borja: història, mite i llegenda negra". Avui, 4.I.2001)


A Els Borja, família i mite Mira s'allunya voluntàriament de qualsevol temptació d'embrancar-se en la fició i es dedica a explicar-nos de manera amena i precisa les glòries i les misèries d'un llinatge que comença a entrar en el llibre de la Història el 1411, quan Alfons de Borja va ser nomenat canonge a la seu de Lleida, i que s'extingeix el 1572 quan mor a Roma Francesc de Borja, personatge que l'Església acabarà elevant als altars quasi cent anys després. [...] La part central del llibre de Joan F. Mira segueix de prop les petjades de cinc personatges clau: Alfons (Calixt III), el seu nebot Roderic (Alexandre VI), Lucrècia i Cèsar Borja, fills de Roderic, i Francesc, besnét d'Alexandre. Maniobres polítiques, relació amb els artistes del moment, costums sexuals relaxats, intrigues de palau, morts poc clares... tot això i més configura el que Joan F. Mira descriu en la introducció: "És una peripècia vital i familiar feta amb materials tan fora del comú que, si no s'haguera produït com es va produir, segurament ni la imaginació més fèrtil i atrevida podria fabricar de manera creïble una història com aquella".

(Joan Josep Isern. "Els Borja: història, mite i llegenda negra". Avui, 4.I.2001)

dilluns, 6 de febrer de 2012

VICENT SALVADOR diu de Joan Fuster

La reivindicació de l'assaig. Vicent Salvador (Universitat Jaume I)
Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel•lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.

Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.

D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel•lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel•lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.

Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."

JOSEP IBORRA diu de Joan Fuster


"Fuster no sols ha esta l'escriptor d'idees més important d'aquestes últimes dècades, sinó de la literatura catalana contemporània fins i tot tenint en compte Xènius. La varietat i l'interés dels seus temes, la intel•ligència amb què els ha tractat, així com els seu estil brillant, clar i precís, ha fet de Fuster, sempre, fins i tot quan escrivia un article o una monografia, un assagista de cap a peus, en la tradició dels grans autors europeus d'Erasme i Montaigne, de Gide i de Huxley, passant pels il•lustrats". JOSEP IBORRA

JOAN FUSTER


Joan Fuster: l'escriptura assagística
FOTO DE JOAN FUSTER
Enllaços de Joan Fuster:
http://www.joanfuster.cat/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-fuster
http://www.escriptors.com/.../fusterjoan
http://ca.wikipedia.org/.../Joan_Fuster_i_Ortells

BIOGRAFIA DE JOAN FUSTER
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel•lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

SER JOAN FUSTER


La LECTURA DE 2n BAT ja sabeu que és una obra de Joan Fuster. Al web de BROMERA podeu trobar aquesta informació de SER JOAN FUSTER :

Ser Joan Fuster és una selecció de textos pensada per provocar la reflexió sobre temes molt variats, però sempre d'interés: la delinqüència actual, les modes i els costums de la joventut, la influència de la publicitat i els mitjans de comunicació, la justícia, la llibertat, l'ecologisme, la guerra i el pacifisme, entre d'altres.
Aquest és un llibre que aconsegueix que el lector s'ho passe bé gràcies a l'estil àgil, directe i, molt sovint, sarcàstic i polèmic, del seu autor a qui, no debades, se'l considera com una de les figures més importants de la nostra literatura i el més prolífic i original dels nostres assagistes.

dilluns, 30 de gener de 2012

PEDROLO


Qüestions que heu de respondre en el vostre treball:

Quina temàtica articula l’obra dramàtica de Pedrolo?

D’on sorgeix el teatre de Pedrolo?

Busca informació sobre el teatre de l’absurd. En què consisteix? Com defineix el mateix autor les seues obres?

dilluns, 23 de gener de 2012

TEATRE DE POSTGUERRA FINS ELS ANYS 70

ELS COMEDIANTS

DAGOLL DAGOM




El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
1- Explica com va evolucionant la situació del teatre en la postguerra.
2- Quins canvis es produïxen a partir dels anys 60?
9 -Enumera els autors i les companyies més importants.

ENLLAÇOS i INFORMACIÓ PER A FER TREBALL DE MARTÍ I POL



Miquel Martí i Pol
http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-marti-i-pol
Antologia de poemes seus.
Música de poetes. Martí i Pol.

El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
1- Parla del reconeixement que ha obtingut l’obra de Martí i Pol.
2- Quins aspectes han influït en la seua obra?
3- Explica les diverses etapes que hi ha en la seua poesia.

Miquel Martí i Pol naix a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 i mor l'11 de novembre de 2003. És conegut i popular sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. S’inicia en la vida laboral als catorze anys, al despatx d’una fàbrica tèxtil. A causa d’una esclerosi múltiple hagué de deixar el treball en 1973.

La poesia de Martí i Pol, a més de reflectir algunes dades autobiogràfiques i les seues experiències vitals- la malaltia, el temps de la postguerra i la transició- crea un món interior on apareix la recerca de la serenitat des d’uns valors ètics que s’apliquen sovint a la crítica social.
Així, Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social perquè la seua obra poètica manifesta:
a) el lligam amb el seu poble nadiu,
b) la condició social obrera,
c)el comprimís personal amb la seua classe social i amb el seu país,
d) les conseqüències de la malaltia,
e) i l’actitud de recerca envers el coneixement de si mateix i del món que l’envolta.

Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat de membres de la Nova Cançó. També col•labora a les revistes Oriflama i Inquietud.

A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendïsca la realitat de l'àmbit de la malaltia, i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort, que pot ser entès per tothom
A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel. El 2000 s'hi afegí el Parlament de Catalunya.
Mor l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

La seua producció poètica és molt extensa:

Poemes al vent (1954) obté el Premi Óssa Menor.
Quinze poemes (1957)
El poble (1966)
Vint-i- set poemes en tres temps (1972)
Crònica de demà (1977)
Estimada Marta (1978)
L’hoste insòlit (1979)
Llibre d’absències (1985)
Algú que espera (1991)
El silenci (1992)
Un hivern plàcid (1994)
Llibre de les solituds (1997), etc.

POEMA 1 L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses
queden enregistrades
a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava
mentre feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen
en l'opaca grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor
no hauria pas sabut dir
d'on li venien les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

POEMA 2
Aquesta remor

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt temps que no plou.
S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s´alci
la pols que hi ha pertot
i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l´aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

POEMA 3
Les quatre banderes

Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany.

De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo quasi, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.

POEMA 4 Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

dilluns, 16 de gener de 2012

DESCRIU LES CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE LA POESIA ACTUAL



Busca informació dels poetes: Jaume Pérez Muntaner, Marc Granell, Ramon Guillem, Pere Gimferrer…

Qüestions les respostes de les quals, han d’aparèixer en el vostre text::

1- Comenta quin és el context social que emmarca aquesta poesia.

2- Explica les línies principals que caracteritzen la poesia des dels 70 fins els nostres dies.

3- Quins autos podries destacar?

ENLLAÇOS PER A FER EL TREBALL DE SALVADOR ESPRIU




Salvador Espriu
http://www.xtec.es/~jducros/Salvador Espriu.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions.
http://www.escriptors.com/autors/esprius/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu
Vilaweb. Diari de l'escola. Recordant Salvador Espriu

CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA
L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava. Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta, Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).


En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).

El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.


El meu poble i jo (1968)
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Qüestions, les respostes de les quals, han d’aparèixer al vostre text:

1- Comenta en quin context social produïx les seues obres Espriu.

2- Explica les característiques de l’obra La pell de brau.

3- Quins temes estan presents en les poesies més líriques d’Espriu?

dilluns, 9 de gener de 2012

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



MATERIAL I ENLLAÇOS PER A FER EL TREBALL D’ESTELLÉS

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/vicent-andres-estelles
http://www.escriptors.com/autors/andresv/
http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=227
http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs&feature=related
Per a completar la informació del tema 7, us passe un enllaç on podeu veure un video de la biografia de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes valencians més importants del segle XX.
http://www.youtube.com/watch?v=khPR7l2VHnk

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I LA SEUA APORTACIÓ AL GÈNERE POÈTIC

Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món al mateix temps que poeta, Vicent Andrés Estellés ha llegat un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

EL COMPROMÍS CÍVIC DEL POETA

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col•lectiu, tot presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble. Del Llibre de meravelles:

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

El poeta apareix així com "un entre tants", com "la veu d'un poble" en marxa, alhora que com a individu concret que viu en la seua circumstància personal el drama col•lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. L’escriptura com a consigna de resistència i de transformació.

Vicent Andrés Estellés, com el Carles Riba de les Elegies de Bierville, escriu, també, des d’un exili interior, nacional i de classe. El poeta de Burjassot, però, és menys selectiu que Riba i deixa passar en els seus versos detalls descriptius, els personatges típics d’un quadre d’època i molts esdeveniments quotidians. Els seus poemes esdevenen, així, crònica social. I el periodista de professió hi trau el cap. Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món. El resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat conversacional ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.