AVANTGUARDES

El moviment avantguardista, amb poetes com J.V. Foix, o fins i tot el pintor Salvador Dalí, irromp amb decisió en literatura en els anys vint i també utilitza la narrativa curta esporàdicament al costat de la poesia, incorporant-hi els recursos de trencament amb la tradició que li són propis.

PROSA
La recuperació del gènere
Els autors posteriors al noucentisme –des de 1925 fins a l’inici de la Guerra Civil (1936)- assumiren la necessitat que la nostra literatura tinguera una narrativa –especialment novel•la- normal, i hi van col•laborar en l’aparició de noves editorials, la creació de col•leccions i premis de novel•la, etc.
A partir de 1925, doncs, trobem l’obra de novel•listes amb concepcions literàries diverses, com mostra la síntesi següent, malauradament sense cap valencià:
a) Autors de l’òrbita del modernisme, com Joan Puig i Ferrater i Prudenci Bertrana.
b) Conreadors de la novel•lapsicològica, que és el corrent predominant, com Miquel Llor, Cèsar August Jordana i Carles Soldevila.
c) Un novel•lista avantguardista: Francesc Trabal.
d) Dos autors que escriuen al marge de les noves tendències: Josep Maria de Sagarra i Sebastià Juan Arbó.
e) Primeres obres dels autors que es consoliden després de la guerra: Salvador Espriu, Pere Calders, Llorenç Villalonga i Merçè Rodoreda.
La narrativa neonoucentista: Miquel Llor
La narrativa de Miquel Llor es caracteritza perquè els seus personatges, al contrari del que passa en la novel•la tradicional, són éssers poc rellevants que lluiten per eixir de la grisor que els envolta. Llor s’endinsa en l’ànima dels seus protagonistes sense oblidar que són inseparables de les circumstàncies que formen el seu context. Aquest és el cas del personatge de Laura a la ciutats dels sants, una dona barcelonina que, per matrimoni, es trasllada a Comarquinal (Vic), on se sentirà reclosa i ofegada i d’on haurà de fugir per a escapar de la pressió de la soledat i de la hipocresia dels veïns.

POESIA
Contràriament al noucentisme, l’avantguardisme és un moviment revlucionari de trencament i subversió de l’ordre social i artístic. Però en el camp literari tingué un caràcter molt més intermitent que en les arts plàstiques. Joan Salvat-Papasseit en fou el poeta més destacat. També hi participaren Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera.
Justificació i característiques de l’avantguarda
Les primeries del segle XX suposen una allau de novetats i descobriments: les troballes científiques i tecnològiques, les teories marxistes i els estudis freudians fan canviar la concepció del món, i aquest canvi també afecta l’art i la literatura. D’altra banda, la crisi consegüent a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) fa que els artistes europeus s’oposen als pilars tradicionals de la societat burgesa (ordre, disciplina, lògica, racionalitat...)i, per tant, a l’expressió artística vigent. El conjunt de moviments iconoclastes i heterodoxos (sucessivament: futurisme, cubisme, dadaisme i surrealisme) que s’enfronten als models establits s’anomena avantguardisme, i es caracteritza pel fet de:
a) Concebre l’art com a abstracció, experimentació i recerca constant de formes noves.
b) Valorar tot allò nou i original: les màquines, la tècnica, l’esport...
c) Publicar les seues idees en manifestos subversius.
d) Concedir una gran importància a l’absurd i al món ioníric.
El representant principal de lavantguarda en la nostra literatura és Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), intel•lectual autodidacte, que es decanta pel futurisme en llibres com Poemes en ondes hertzianes (1919) o L’irradiador del port i les gavines (1921). Salvat-Papasseit declara que el poeta ha de ser entusiasta, vital i sincer, conceptes assimilats de Joan Maragall i que es mantindran al llarg de la seua producció, encara que obres posteriors com La gesta dels estels (1922) o La rosa als llavis (1923), siguen menys avantguardistes i més líriques.