MODERNISME: POESIA, NARRATIVA I TEATRE

POESIA
El Modernisme suposa un pas més en el procés de normalització i europeïtzació de la nostra cultura, que s’havia iniciat amb la Renaixença. Entre els escriptors modernistes destaca Joan Maragall, que, lluny de caure en el descriptivisme paisagístic, veu en la natura una realització divina. D’altra banda, el seu patriotisme no és pessimista sinó esperançador.
Joan Maragall, poeta modernista
El Modernisme és un moviment cultural divers, ric i sovint contradictori, que es produí en les dècades del pas entre els segles XIX i XX com a refús del jocfloralisme renaixentista i amb l’objectiu de generar una renovació que acostara la nostra cultura als corrents europeus. La poesia modernista es caracteritza per la introducció del simbolisme i pel rebuig de l’artificiositat.
Un dels màxims exponents d’aquesta concepció de l’art és Joan Maragall (1860-1911). La seua producció poètica es compón de cinc llibres (Poesies, Visions i cants, Disperses, Enllà, Seqüències) en les quals aplica la seua teoria de la paraula viva: la poesia ha de ser allò que la inspiració li proporciona en un moment donat, sense premeditacions, com fa la poesia popular.
La Generació de 1909
Els intel•lectuals valencians van fer una adopció superficial del modernisme i es van limitar a substituir uns tòpics, els renaixentistes, per uns altres més moderns. De fet, el Modernisme serà un corrent efímer, i aviat derivarà cap a altres tendències com el costumisme o l’avantguardisme. L’aportació del modernisme valencià rau en la superació del localisme de la poesia vigent i en una certa obertura de mentalitat.
El Modernisme valencià
Malgrat l’increment del valencianisme polític i cultural vigent al principi del segle XX
-associacions, editorials i revistes- , el modernisme literari valencià va ser tardà, superficial i poc durador. Ara bé, constituí un intent lloable de dearqueolitzar la poesia valenciana, molt influïda pel jocfloralisme ratpenatista i l’allargassada ombra de Teodor Llorente, que prolongà excessivament els temes i l’estil de la Renaixença.
Els poetes modernistes valencians: Daniel Martínez Ferrando, Miquel Duran de València, Josep Maria Bayarri, Jacint Maria Mustieles i Maximilià Alloza formen la generació de 1909 que s’identifica per: la renovació de temes, vocabulari i mètrica, expressió sincera i íntima, visió del passat històric no com un plany enyorívol d’unes glòries irremeiablement perdudes, sinó com un punt de partença cap al futur.
Però els membres d’aquesta generació, tot i rebre les influències de Verdaguer, de Maragall i del jove Josep Carner, acaben preferint el mestratge dels modernistes hispanoamericans i espanyols com Rubén Darío o Juan Ramón Jiménez.
El poeta més representatiu del modernisme valencià és Miquel Duran de València (1883-1947) caracteritzat per un llenguatge fluid, per l’expressió espontània i emotiva, recollida de Maragall, i pel patriotisme emocional i fervorós. Daniel Martínez Ferrando (1887-1953) representa el vessant decadentista del moviment amb l’aïllament de l’artista enfrontat a una societat immobilista.
L’escola Mallorquina
Des dels anys 70 del segle XIX es va anar desenvolupant a Mallorca un moviment literari (sobretot poètic) que al principi del segle XX fou batejat amb el nom d’Escola Mallorquina. Està formada per poetes mallorquins que mantenen relacions estretes amb la vida cultural del Principat (amb el Modernisme i posteriorment amb el Noucentisme). L’estètica de l’Escola Mallorquina concep la poesia com un acte de cultura en el qual es valora la perfecció formal del poema, l’ús d’una llengua elaborada i culta i la recerca d’un to expressiu mesurat i contingut. Des del punt de vista temàtic, el paisatge mediterrani és el motiu principal que tracta la poesia d’aquesta Escola. Els poetes més destacats són Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.
NARRATIVA
L’aïllament ent re els narradors, la manca d’una crítica educadora... fan que, al principi del segle XX, la nostra prosa estiga menys consolidada que la poesia. Per a superar aquest desnivell, el modernisme fa seus els avanços aconseguits pels narradors de la generació anterior, els naturalistes, i a més, es publica una quantitat considerable de novel•les. Entre aquestes, Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas [paràbola sobre el fracàs de l’artista en el seu intent de transformat la realitat. Un sacerdot pretén revitalitzar la fe i lluita contra la malícia i l’estupidesa dels camperols], i La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) de Josep Pons i Pagés, que es consideren les fites d’inici i cloenda d’un moviment que es caracteritza, bàsicament, per:
a) L’emotivitat. Els modernistes canvien la pretesa objectivitat del naturalisme i del costumisme, del quals arranquen, per l’emotivitat, amb la qual busquen establir una comunicació subjectiva entre l’autor i el lector i una gran renovació formal.
b) La concepció de l’ésser humà. L’heroi modernista és un ésser humà dual: subjecte a la fatalitat de la matèria, però capaç d’imposar la seua voluntat, el seu domini.
c) El tractament del paisatge. El món rural jo no és vist, com en la novel•laromàntica del XIX, com un indret idíl•lic, sinó que és enfocat d’una manera crua i pessimista que, a més, sol agafar el pes d’un element narratiu més, o té valor simbòlic.
Dins de la novel•la modernista podem parlar de tres novel•lístiques diferenciades:
1) La d’ambientació rural  la temàtica prové del naturalisme i del romanticisme. Ex: Els sots feréstecs de Raimon Casellas, Solitud de Víctor Català sinònim de Caterina Albert [novel•la tancada que versa sobre l’itinerari vital de la seua protagonista]. En aquestes novel•les la natura no és solament l’escenari sinó que simbolitza una força que aclapara l’individu.
2) La d’influència decadentista, en què domina la sensació de decadència i s’exalça el pessimisme. Les novel•les d’aquesta tendència representen l’últim pas del romanticisme, l’únic que va quallar en la nostra literatura. Destaquen: Josafat (1906) de Prudenci Bertrana [novel•la que planteja el conficte de la sexualitat reprimida. Fineta i Josafat són arquetips de la luxúria o de l’animalitat i s’assemblen a la Bella i la Bèstia] i Camí de llum (1909) de Miquel de Palol.
3) La d’inspiració costumista, sovint no aliena a la crítica social. Del costumisme, però, se n’adopta el quadre de costums com a unitat estètica, més que el seu contingut: Pertany L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol [el protagonista amo d’una merceria no entén que el seu fill vulga ser escultor. Descriu la Barcelona botiguera de l’època, en clau costumista i irònica].

TEATRE
El teatre modernista: regeneracionisme i esteticisme
El nostre teatre modernista comneçà a beneficiar-se del canvis radicals que s’estaven produint a l’escena en aquesta època: els llums a la sala s’apaguen durant l’espectacle, s’utilitza la llum elèctrica per a l’escenografia i es professionalitza la figura del director escènic. Quant als continguts com en el altres gèneres literaris, hi ha dues tendències:
a) Regeneracionista. Optà per un teatre d’idees, realista i social, que arrancà de l’entusiame amb què la cr´ticia del moment va rebre la representació del teatre del suec Henrik Ibsen. D’ell van beure, en major o menor mesura, autors catalans com Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Pous i Pagès o Puig i Ferreter, els quals qüestionen en les seues obres l’organització social o la moralitat de l’època.
b) Esteticista. Tingué el seu model escènic en el teatre d’arrel simbolista que irrompé amb l’estrena de La intrusa, del belga Maurice Maeterlinck, durant la segona festa modernista de Sitges (1893). A aquesta tendència se sumaren autors que es consideraven artistes per damunt d’encasellaments de gèneres, i que solien espigolar de distintes disciplines artístiques.