VIDA, SINÓ
Porc ple de
vicis.
Jaume Roig.
Jaume Roig.
Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.
M’agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il•lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l’amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tan contents, visca València, visca!
Criatura llunyana, criatura en dissabte,
¿Què seria de tu? Gershwin et va cantar,
et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.
Les trompetes de Gershwin duien anys anunciant-te,
i el món no tingué mai millor tecnicolor
que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,
aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,
els anuncis de roba íntima de les dones
convertint els solars en consolats d’amor.
Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar
un dia qualsevol. Potser hauràs parit
tres o quatre vegades i algun avortament;
potser amb el teu home, cerimoniosament,
prengues el sol plausible del diumenge del parc.
Potser no ens direm res_ ¿què ens hauríem de dir?_
i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele
el dinar en la taula, i t’escriuré un poema
que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,
però on evocaré els teus béns, aquells dies,
la teua brusa oberta, la teua boca oberta
davall un bes enorme, apressant, extensíssim,
el primer bes d’un home, mare, que vares rebre.
Oh la satisfacció instantània del mascle!
Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.