JOAN FRANCESC MIRA

Dades biogràfiques:Joan Francesc Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg, sociòleg i professor universitari. Com a assagista destaquen els treballs que es basen en la situació de la llengua i el poble valencià, com Crítica de la nació pura (1985), --premis Joan Fuster i Crítica Serra d'Or d'assaig--, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia; i la síntesi històrica: Els Borja: família i mite (2000). També és autor de novel.les i reculls de contes: Viatge al final del fred (1984), Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996), novel.la que va rebre els premis Joan Crexells, el de la Crítica dels Escriptors Valencians i el premi Nacional de la Crítica de literatura catalana, i Quatre qüestions d'amor (1998), premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Ha fet una traducció, amb introducció i notes de la Divina Comèdia, que ha estat guardonada amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 2001. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


L’obra·
Som. Llengua i Literatura [Manual de gramàtica] València: Eliseu Climent, 1974; 1987.

· El bou de foc. [Narrativa breu] València: L'Estel, 1974; 1992.

· Un estudi d'antropologia social al País Valencià. [Assaig] Barcelona: Ed. 62, 1974.

· Els cucs de seda. [Narrativa breu] València: Eliseu Climent / 3i4, 1975; 1988; 2001

· Els valencians i la terra. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1978.

· Introducció a un país. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1980.

· Població i llengua al País Valencià. [Estudi lingüístic]. València: Institut Valencià d'Estudis i Investigació Alfons el Magnànim, 1981.

· El desig dels dies. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1981.

· Viatge al final del fred. [Novel.la] Barcelona: La Magrana, 1983; 1996. Alzira: Bromera, 1998.

· Viatge al final del fred (ed. ampliada i revisada). [Novel.la] Alzira: Bromera, 1983.

· Crítica de la nació pura. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1984.

· Temes d'etnografia valenciana, T.3. Bosc i muntanya, indústria... Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1985.

· Punt de mira. [Prosa no de ficció] València: Eliseu Climent / 3i4, 1987.

· Els treballs perduts. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1989.

· Cultures, llengües, nacions. [Assaig] Barcelona: La Magrana, 1990.

· València : guia particular. [Viatges] Barcelona: Barcanova, 1992.

· Hèrcules i l'antropòleg. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1994.

· Sense música ni pàtria. [Assaig] Alzira: Germania, 1995.

· Borja Papa. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1996. Baarcelona: Proa, 1999.

· Els sorolls humans. [Assaig] Alzira: Bromera, 1997.

· Sobre la nació dels valencians. [Assaig] 1997.

· Quatre qüestions d'amor. [Narrativa breu] València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.

· Cap d'any a Huston, Texas. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.

· València per a veïns i visitants. [Viatges] Alzira: Bromera, 1999.

· Sobre ídols i tribus. [Assaig literari] València: Eliseu Climent / 3i4, 1999.

· El cercle màgic, sobre cultura i fetixisme, o la religió del nostre temps. [Discurs de recepció de Joan F. Mira i Casterà com a membre numerari de la secció de filosofia i ciències socials, llegit el dia 25 d'octubre de 1999]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1999.

· Els Borja : família i mite. [Prosa no de ficció] Alzira: Bromera, 2000. Círculo de Lectores, 2000.

· Sant Vicenç Ferrer. Vida i llegenda d'un predicador. [Assaig] Alzira: Bromera, 2002.

Comentari de l’obraQuatre qüestions d'amor és una aposta per la força de la passió, tot i les dificultats per atènyer l'enamorat, l'enamorada, i les prohibicions, els càstigs i l'altra maquinària legal que qualsevol època ha gestat per neutralitzar-la. Sembla que el sentiment íntim i tendre sigui incompatible amb la vida exterior; o almenys és en aquest punt que s'insereix el discurs amorós de l'autor, potencial, sens dubte, pel material històric que ha emprat. [...] El llibre es presenta "a manera d'un exercici d'aprenent d'escriptor", nova ironia d'un autor fonamental com és Joan F. Mira (València, 1939); però, més enllà de la retòrica, l'obra és un treball laboriós de miniaturista que incrusta vida a textos notarials i jurídics (o periodístics) d'una estricta veracitat. Literatura i crònica ofereixen una bella comicitat inusual i ben personal que mostra similituds amb obres anterios.

(Lluïsa Julià. "Quatre qüestions d'amor". Tria personal. Serra d'Or, núm. 481, gener 2000)


El valencià Joan Francesc Mira (novel.lista important i assagista de primer ordre: llegiu Borja Papa i Crítica de la nació pura, respectivament) s'ha decidit a posar-se a la feinada (transformar els catorze mil endecasíl.labs rimats de "il miglior fabbro" en altres tants decasíl.labs blancs catalans, prescindint de la terza rima) i oferir-nos una versió decididament més àgil i apta per al lector del segle XXI. Si actualitzar la mirada sobre els clàssics més destacats de tots els temps resulta imprescindible, aleshores la lectura de la Divina Comèdia de Mira és imprescindible: una feina ingent, pulcra i bella, que no desmereix en res de l'original del qual parteix. No se m'acut millor elogi.

(Sebastià Alzamora. "Divina Comèdia". Tria personal. Serra d'Or, núm. 493, gener 2001)


Un llibre esplèndid de debò: Borja Papa, una autobiografia imaginada (però no gaire imaginària, val a dir) de Roderic Borja editada per Tres i Quatre el 1996 i reconeguda entusiàsticament tant per la crítica com pels lectors. [...] Al meu parer, dues novel.les de Joan F. Mira --la poc coneguda Els treballs perduts i Borja Papa-- formarien part de la llista de millors novel.les publicades a les terres de parla catalana els darrers 25 anys. No són gaires els autors de qui es pugui dir el mateix...

(Joan Josep Isern. "Els Borja: història, mite i llegenda negra". Avui, 4.I.2001)


A Els Borja, família i mite Mira s'allunya voluntàriament de qualsevol temptació d'embrancar-se en la fició i es dedica a explicar-nos de manera amena i precisa les glòries i les misèries d'un llinatge que comença a entrar en el llibre de la Història el 1411, quan Alfons de Borja va ser nomenat canonge a la seu de Lleida, i que s'extingeix el 1572 quan mor a Roma Francesc de Borja, personatge que l'Església acabarà elevant als altars quasi cent anys després. [...] La part central del llibre de Joan F. Mira segueix de prop les petjades de cinc personatges clau: Alfons (Calixt III), el seu nebot Roderic (Alexandre VI), Lucrècia i Cèsar Borja, fills de Roderic, i Francesc, besnét d'Alexandre. Maniobres polítiques, relació amb els artistes del moment, costums sexuals relaxats, intrigues de palau, morts poc clares... tot això i més configura el que Joan F. Mira descriu en la introducció: "És una peripècia vital i familiar feta amb materials tan fora del comú que, si no s'haguera produït com es va produir, segurament ni la imaginació més fèrtil i atrevida podria fabricar de manera creïble una història com aquella".

(Joan Josep Isern. "Els Borja: història, mite i llegenda negra". Avui, 4.I.2001)