Maria Beneyto i Cuñat va nàixer a València, el 14 de maig del 1925. Poc després, la seua família es trasllada a Madrid, i allí va passar la seua infància. Van ser uns anys molt durs, per tal com el seu pare, que havia abandonat un treball i una posició estables a València amb la pretensió d'obrir-se camí a la capital de l'Estat com a autor teatral, no aconseguí d'estrenar-hi cap obra. En començar la guerra civil se'n tornaren a València, i la postguerra els fou encara més difícil: eren allò que hom anomenava "rojos"; a les dificultats anteriors s'afegia ara, doncs, la de pertànyer al nombre dels derrotats en el nou règim vencedor de la contesa.
Al cap d'uns anys, però, una herència vingué a alleujar la situació familiar, i aquest canvi va permetre a Maria Beneyto dedicar-se plenament a l'escriptura, com sempre havia desitjat. Cap als anys 50 va fer amistat amb un grup de poetes entre els quals hi havia Alejandro Gaos, Pla i Peltran i Ricardo Orozco, director, aquest darrer, d'una curiosa publicació, El sobre literario, que va acollir alguna col•laboració poètica de l'escriptora. En aquell temps va conèixer també Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp... Aquest la va animar a escriure en català, i li va publicar en la col•lecció "L'Espiga", de l'editorial Torre, el seu primer recull poètic en aquesta llengua: Altra veu (1952). En la mateixa col•lecció apareix, el 1956, Ratlles a l'aire, i el mateix llibre rep el premi "Ciutat de Barcelona" d'aquest any i és editat també en aquesta ciutat. Mentrestant, havia continuat escrivint i publicant poesia en castellà, amb un èxit notable.
A partir del 1958, la seua activitat literària es decanta majoritàriament per la prosa narrativa, per bé que encara traurà un llibre poètic, Vidre ferit de sang (1977), guardonat amb el premi Ausiàs March del 1976. A part de la seua no interrompuda producció castellana, en català publica, ara amb l'estímul de Manuel Sanchis Guarner, un recull de contes, La gent que viu al món (1966), i la novel•la La dona forta (1967), potser la més interessant de les que es van publicar al País Valencià en la dècada dels seixanta, i els personatges i l'ambient de la qual constitueixen un esbós de la societat valenciana d'aquells anys a través de la problemàtica de la dona sota el franquisme.
Més recentment publica els llibres de poesia Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997).
Mor a València el 14 de març de 2011.
OBRA:
Poesia
• Canción olvidada. València: Edició d'autor, 1947.
• Poesía. 1947.
• Altra veu. València: Torre, 1952.
• Eva en el tiempo. El sobre literario, 1952.
• Criatura múltiple. València: Alfons el Magnànim, 1954.
• Ratlles a l'aire. València: Torre, 1956.
• Antología general. 1956.
• Poemas de la ciudad. Barcelona: J. Horta editor, 1956.
• Tierra viva. Madrid: Rialp-Adonais, 1956.
• Vida anterior. Caracas: Lírica hispana, 1962.
• Poesía (1947-1964). Barcelona: Plaza & Janés, 1965.
• El agua que rodea la isla. Caracas: Arbol de fuego, 1974.
• Biografía breve del silencio. Alcoi: La Victoria, 1975.
• Vidre ferit de sang. Gandia: Ajuntament, 1977.
• Les quatre estacions. València: Tàndem, 1993.
• Archipiélago (poesía inédita 1975-1993). 1993.
• Antologia poètica. València: Generalitat Valenciana, 1993.
• Després de soterrada la tendresa. Alzira: Bromera, 1993.
• Nocturnidad y alevosía. València: Pre-Textos, 1993.
• Poemes de les quatre estacions. València: Tàndem, 1993.
• Hojas para algún día de noviembre. València: Ajuntament, 1993.
• Para desconocer la primavera. Madrid: Torremozas S.L., 1994.
• Días para soñar que hemos vivido. 1996.
• Poesia (1952-1993). València: IVEI Alfons el Magnànim, 1997.
• Elegies de pedra trencadissa. Alzira: Bromera, 1997.
• Quasi un poc de res. València: Diputació, 2001.
• Bressoleig a l'insomni de la ira. Alzira: Bromera, 2003.
Novel•la
• La promesa. Alcoi: Institut Alcoià de Cultura, 1958.
• El río que viene crecido. 1960.
• La gent que viu al món. València: L'Estel, 1966.
• La dona forta. València: Senent, 1967.
• Antigua patria. València: Prometeo, 1969.
• De la inconforme resignación y otras historias. Madrid: Huerga y Fierro Editores S.L., 1999.
dijous, 17 de març del 2011
dissabte, 5 de febrer del 2011
TEATRE VALENCIÀ ACTUAL: exercici
Us deixe un exercici perquè feu a casa. Es tracta d'un text de Rodolf Sirera d'El Verí del teatre que correspon a la pregunta de literatura que tracta del teatre valencià actual.
TEXT. El verí del teatre
MARQUÉS (amablement): Oh, no... Cadascú actua amb els altres d’acord amb el que ell creu que són els altres... i d’acord amb el lloc que ell mateix es pensa ocupar –o ocupa realment- dins la societat... Us n’adoneu? Ara que sabeu que jo sóc el marquès, heu abandonat aquest to d’importància... aquest to de domini, de seguretat, amb què us adreçàveu al criat. Ara ja no em parleu de tu, sinó de vós. Ara mateix, potser sense saber-ho, comenceu a actuar vós també...
GABRIEL (exagerant les seues protestes): Voleu dir que... Oh! Com podeu dubtar de la meua sinceritat?
MARQUÉS: Si no dubte, amic meu! Simplement remarque un fet del que vós mateix, segurament, no arribeu a tenir ni consciència. (Pausa breu.) En la vida real, com tractava d’explicar-vos abans, actuem... tots nosaltres, tothora... Aquesta actuació quotidiana és, per altra banda, absolutament necessària per a la supervivència del status social...Fins i tot per a la nostra pròpia supervivència com a individus... Ah, si prenguéssem seriosament les teories del senyor Rousseau, aquest món seria una mena d’infern...! (Diu açò darrer amb una certa delectació morbosa.) El bon salvatge... (Pausa. Somriu.) No... L’home en estat natural no és precisament bo... Es manifesta de manera autèntica, això sí... Però aquesta autenticitat, aquesta sinceritat, amic Gabriel... ens mostraria com realment som. I som pitjors que les feres més terribles de la selva... Us ho dic jo, que en sé...
Activitats:
1- Descriu el personatge del marqués en aquest fragment
2- Com es comporta Gabriel segons el marqués?
3- A partir de quins trets coneixem com actuen els personatges a l’obra?
4- Justifica el títol a partir del text que has llegit.
5- Què n’opines del que diu el marqués sobre la naturalesa dels homes? Comenta la següent afirmació: “I som pitjors que les feres més terribles de la selva...”
TEXT. El verí del teatre
MARQUÉS (amablement): Oh, no... Cadascú actua amb els altres d’acord amb el que ell creu que són els altres... i d’acord amb el lloc que ell mateix es pensa ocupar –o ocupa realment- dins la societat... Us n’adoneu? Ara que sabeu que jo sóc el marquès, heu abandonat aquest to d’importància... aquest to de domini, de seguretat, amb què us adreçàveu al criat. Ara ja no em parleu de tu, sinó de vós. Ara mateix, potser sense saber-ho, comenceu a actuar vós també...
GABRIEL (exagerant les seues protestes): Voleu dir que... Oh! Com podeu dubtar de la meua sinceritat?
MARQUÉS: Si no dubte, amic meu! Simplement remarque un fet del que vós mateix, segurament, no arribeu a tenir ni consciència. (Pausa breu.) En la vida real, com tractava d’explicar-vos abans, actuem... tots nosaltres, tothora... Aquesta actuació quotidiana és, per altra banda, absolutament necessària per a la supervivència del status social...Fins i tot per a la nostra pròpia supervivència com a individus... Ah, si prenguéssem seriosament les teories del senyor Rousseau, aquest món seria una mena d’infern...! (Diu açò darrer amb una certa delectació morbosa.) El bon salvatge... (Pausa. Somriu.) No... L’home en estat natural no és precisament bo... Es manifesta de manera autèntica, això sí... Però aquesta autenticitat, aquesta sinceritat, amic Gabriel... ens mostraria com realment som. I som pitjors que les feres més terribles de la selva... Us ho dic jo, que en sé...
Activitats:
1- Descriu el personatge del marqués en aquest fragment
2- Com es comporta Gabriel segons el marqués?
3- A partir de quins trets coneixem com actuen els personatges a l’obra?
4- Justifica el títol a partir del text que has llegit.
5- Què n’opines del que diu el marqués sobre la naturalesa dels homes? Comenta la següent afirmació: “I som pitjors que les feres més terribles de la selva...”
El text argumentatiu teoria i exercici
Ací teniu la teoria dels textos argumentatius i tot seguit teniu un exercici per a comentar. Me'l podeu entregar a classe, si voleu.
ELS TEXTOS ARGUMENTATIUS
Els textos argumentatius són els que ens serveixen per a exposar i defensar opinions. La seua finalitat principal és aconseguir convéncer o persuadir el destinatari.
Estructura
Aquest tipus de text consta de tres apartats:
• la introducció, que presenta el tema sobre el qual s’argumentarà i la tesi de manera clara i concisa;
• l’argumentació, on s’exposen els arguments;
• la conclusió, que conté un resum de tot el que s’ha exposat, de manera que tracta de reforçar la tesi defensada.
Elements lingüístics
Els elements lingüístics que podem trobar en un text argumentatiu són els següents:
• Predomini de la primera persona gramatical, cosa que crea una implicació directa entre l’emissor i el receptor;
• Presència de verbs d’opinió com ara pensar, creure, opinar...;
• Ús, sobretot, d’oracions causals (perquè, ja que), adversatives (però, no obstant) i consecutives (tan...que, així que).
• Ús d’interrogacions retòriques per atraure l’atenció dels receptors i persuadir-los.
• Utilització de la ironia.
Ara a posar-ho en pràctica,
LA SOLEDAT DELS ADOLESCENTS
Javier Elzo. Catedràtic de la Universitat de Deusto(Navarra)
Totes les enquestes ho confirmen: la família és l’espai on, segons els adolescents i els joves, es diuen les coses més importants per a orientar-se en la vida. La família és la institució més volguda i on se senten més còmodes. La immensa majoria dels joves diu que es duu bé amb els pares. Tinc dades, moltes dades, que ho confirmen. En alguns casos fins i tot diuen que es duen millor amb els seus pares (el 54%) que amb els seus propis companys (47%). Però sempre ens queda, a pesar de tot, més d’un dubte.
Alguns argumenten que és normal que es duguen bé amb els pares perquè, a més de consertir-los-ho tot, de fet, s’han convertit en els reis de la casa, ara que en són ben pocs, que els pares són fora de casa i que el mercat del treball (de qualitat, s’entén) és escàs i competitiu. Això fa que molts tinguen en mala consideració els adolescents.
Fa uns mesos vaig publicar un llibre, El silenci dels adolescents, que pretenia estudiar el que no conten els adolescents i els joves als pares. És fàcil endevinar-ho: en primer lloc, tot allò referent a qüestions sexuals, què fan les nits dels caps de setmana, els embolics que poden tenir en el col•legi, entre ells mateixos i finalment, alguns, pocs, amb la fòbia. Però la sinceritat i la frescor de les entrevistes ens van permetre advertir el baix nivell de comunicació que hi ha al si de les famílies.
Considere que les converses dels pares amb els fills es mouen entre la banalitat i l’excepcionalitat. Són, o molt superficials, o agòniques, en moments límit. Això passa, per exemple, en aquest segon supòsit, amb la primera borratxera, una gran davallada en les notes, la primera nit sencera fora de casa, aquells ulls lluents de qui s’ha fet més d’un porro... A vegades la cosa pot tindre causes majors: un embaràs no desitjat, un accident de trànsit, una telefonada de la policia perquè el fill s’ha barallat amb altres adolescents, o l’han agafat, mans a l’obra, furtant o trencant uns fanals... Conversacions difícils, amb pares sorpresos que aqueixes coses, que saben que succeeixen perquè les lligen en els periòdics, els passen a ells, als seus fills.
Ara bé, en molts casos la relació és superficial, quan és percebuda pels adolescents com a interrogatoris:”on has estat”, “amb qui”, “què has fet o no hauràs fet”... Això òbviament és no haver pres droga quan diuen: mon pare (o ma mare) m’ha soltat el rotllo de la sexualitat o m’ha boçat el discurs de les precaucions.
Falta, sospite que en moltes famílies, la comunicació prolongada de certa profunditat i assossec sobre el que succeeix en el cercle d’amics del fill, sobre una pel•lícula que tots han vist, un comentari sobre tal succés d’actualitat, la declaració d’un polític, d’un artista o un professor, la immigració, les violències urbanes, els diners del futbol... Crec que es parla poc de la forma de negociar una frustració amorosa, una trobada sexual fracassada, sobre les preguntes sobre l’origen i el fi de la vida. Aquest és el nivell de conversació que crec que falta entre pares i fills.
Sent açò així, es deu preguntar més d’un lector, com podem sostenir que la família és l’espai on diuen els adolescents que troben més coses per a orientar-se en la vida. Senzillament perquè en els altres àmbits, i especialment en el cercle d’amics, aqueixa comunicació és encara pitjor. En molts casos inexistents, més enllà d’un sentir-se a gust separats del món adult, amb llums intermitents i encegadors, amb decibels al límit i molt d’alcohol. Crec, en definitiva, que no som conscients de la soledat en què creixen molts adolescents. Mai cap generació no ha tingut tantes coses i ha estat tan sola. Dins i fora de la família.
(Adaptació dels autors d’un article d’El periódico 21/02/2001)
ELS TEXTOS ARGUMENTATIUS
Els textos argumentatius són els que ens serveixen per a exposar i defensar opinions. La seua finalitat principal és aconseguir convéncer o persuadir el destinatari.
Estructura
Aquest tipus de text consta de tres apartats:
• la introducció, que presenta el tema sobre el qual s’argumentarà i la tesi de manera clara i concisa;
• l’argumentació, on s’exposen els arguments;
• la conclusió, que conté un resum de tot el que s’ha exposat, de manera que tracta de reforçar la tesi defensada.
Elements lingüístics
Els elements lingüístics que podem trobar en un text argumentatiu són els següents:
• Predomini de la primera persona gramatical, cosa que crea una implicació directa entre l’emissor i el receptor;
• Presència de verbs d’opinió com ara pensar, creure, opinar...;
• Ús, sobretot, d’oracions causals (perquè, ja que), adversatives (però, no obstant) i consecutives (tan...que, així que).
• Ús d’interrogacions retòriques per atraure l’atenció dels receptors i persuadir-los.
• Utilització de la ironia.
Ara a posar-ho en pràctica,
LA SOLEDAT DELS ADOLESCENTS
Javier Elzo. Catedràtic de la Universitat de Deusto(Navarra)
Totes les enquestes ho confirmen: la família és l’espai on, segons els adolescents i els joves, es diuen les coses més importants per a orientar-se en la vida. La família és la institució més volguda i on se senten més còmodes. La immensa majoria dels joves diu que es duu bé amb els pares. Tinc dades, moltes dades, que ho confirmen. En alguns casos fins i tot diuen que es duen millor amb els seus pares (el 54%) que amb els seus propis companys (47%). Però sempre ens queda, a pesar de tot, més d’un dubte.
Alguns argumenten que és normal que es duguen bé amb els pares perquè, a més de consertir-los-ho tot, de fet, s’han convertit en els reis de la casa, ara que en són ben pocs, que els pares són fora de casa i que el mercat del treball (de qualitat, s’entén) és escàs i competitiu. Això fa que molts tinguen en mala consideració els adolescents.
Fa uns mesos vaig publicar un llibre, El silenci dels adolescents, que pretenia estudiar el que no conten els adolescents i els joves als pares. És fàcil endevinar-ho: en primer lloc, tot allò referent a qüestions sexuals, què fan les nits dels caps de setmana, els embolics que poden tenir en el col•legi, entre ells mateixos i finalment, alguns, pocs, amb la fòbia. Però la sinceritat i la frescor de les entrevistes ens van permetre advertir el baix nivell de comunicació que hi ha al si de les famílies.
Considere que les converses dels pares amb els fills es mouen entre la banalitat i l’excepcionalitat. Són, o molt superficials, o agòniques, en moments límit. Això passa, per exemple, en aquest segon supòsit, amb la primera borratxera, una gran davallada en les notes, la primera nit sencera fora de casa, aquells ulls lluents de qui s’ha fet més d’un porro... A vegades la cosa pot tindre causes majors: un embaràs no desitjat, un accident de trànsit, una telefonada de la policia perquè el fill s’ha barallat amb altres adolescents, o l’han agafat, mans a l’obra, furtant o trencant uns fanals... Conversacions difícils, amb pares sorpresos que aqueixes coses, que saben que succeeixen perquè les lligen en els periòdics, els passen a ells, als seus fills.
Ara bé, en molts casos la relació és superficial, quan és percebuda pels adolescents com a interrogatoris:”on has estat”, “amb qui”, “què has fet o no hauràs fet”... Això òbviament és no haver pres droga quan diuen: mon pare (o ma mare) m’ha soltat el rotllo de la sexualitat o m’ha boçat el discurs de les precaucions.
Falta, sospite que en moltes famílies, la comunicació prolongada de certa profunditat i assossec sobre el que succeeix en el cercle d’amics del fill, sobre una pel•lícula que tots han vist, un comentari sobre tal succés d’actualitat, la declaració d’un polític, d’un artista o un professor, la immigració, les violències urbanes, els diners del futbol... Crec que es parla poc de la forma de negociar una frustració amorosa, una trobada sexual fracassada, sobre les preguntes sobre l’origen i el fi de la vida. Aquest és el nivell de conversació que crec que falta entre pares i fills.
Sent açò així, es deu preguntar més d’un lector, com podem sostenir que la família és l’espai on diuen els adolescents que troben més coses per a orientar-se en la vida. Senzillament perquè en els altres àmbits, i especialment en el cercle d’amics, aqueixa comunicació és encara pitjor. En molts casos inexistents, més enllà d’un sentir-se a gust separats del món adult, amb llums intermitents i encegadors, amb decibels al límit i molt d’alcohol. Crec, en definitiva, que no som conscients de la soledat en què creixen molts adolescents. Mai cap generació no ha tingut tantes coses i ha estat tan sola. Dins i fora de la família.
(Adaptació dels autors d’un article d’El periódico 21/02/2001)
Per a treballar l'ASSAIG de Fuster i de Mira
Per a treballar L’ASSAIG aprofitarem el que s’ha publicat dels dos autors que millor han treballat el gènere: Joan Fuster i Joan F. Mira. Aleshores, a més del que hem treballat a classe, convindria que consultàreu els enllaços següents:
Joan Fuster:
• J.Fuster. L'escriptura assagística . Visioneu el vídeo "Ser Fuster"
• Els nostres escriptors: Joan Fuster
• La influència de Joan Fuster. Article de Gustau Muñoz.
• Diccionari per a ociosos en pdf
• Nosaltres, els valencians en pdf
• Raons i paraules una antologia de textos de Joan Fuster a cura d'Isidre Crespo.
Joan F. Mira:
• La narrativa de Joan Francesc Mira
• Els nostres escriptors: Joan F. Mira
• Joan F. Mira assagista
• L'assaig polític de Mira
• Selecció de textos
Algunes característiques de l'assaig com a tipus de text:
L’assaig és un gènere en prosa no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc. amb voluntat de creació literària, amb la intenció més o menys explícita d’aprofundir en el coneixement de l’home, i amb una certa pretensió moralitzadora. Amb el temps la diferenciació entre l’assaig i el tractat científic o erudit ha esdevingut més absoluta. El primer ha esdevingut més literari i menys científic, menys racionalista i més idealista. L’assaig té un caràcter explicatiu, encara que alhora pot ser argumentatiu, i la seua funció és intel•lectual, és a dir, que té la finalitat de fer reflexionar. Els aspectes que l’identifiquen com a literari són les referències culturals, una certa elaboració del llenguatge (jocs de paraules, repeticions, lèxic culte, contraposicions, interrogacions retòriques...) i una estructuració molt elaborada.
L'assaig com a gènere literari
L'assaig és un gènere a cavall de la litaratura de creació, d'una banda, i de la filosofia i del tractat de divulgació, de l'altra. Oscil•la, quant a la longitud, entre l'article i el llibre, i adopta formes molt diverses: l'article, el diari personal, la dissertació sistemàtica, l'epístola, el diàleg o la pura divagació. L'assaig es diferència de la monografia acadèmica o tractat tècnic (també anomenada en algunes ocasions assaig científic o tècnic d'una especialitat) perquè no pretén efectuar una exposició sistemàtica i completa d'un tema, i perquè s'adreça a una audiència més bé general que especialitzada.
Joan Fuster:
• J.Fuster. L'escriptura assagística . Visioneu el vídeo "Ser Fuster"
• Els nostres escriptors: Joan Fuster
• La influència de Joan Fuster. Article de Gustau Muñoz.
• Diccionari per a ociosos en pdf
• Nosaltres, els valencians en pdf
• Raons i paraules una antologia de textos de Joan Fuster a cura d'Isidre Crespo.
Joan F. Mira:
• La narrativa de Joan Francesc Mira
• Els nostres escriptors: Joan F. Mira
• Joan F. Mira assagista
• L'assaig polític de Mira
• Selecció de textos
Algunes característiques de l'assaig com a tipus de text:
L’assaig és un gènere en prosa no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc. amb voluntat de creació literària, amb la intenció més o menys explícita d’aprofundir en el coneixement de l’home, i amb una certa pretensió moralitzadora. Amb el temps la diferenciació entre l’assaig i el tractat científic o erudit ha esdevingut més absoluta. El primer ha esdevingut més literari i menys científic, menys racionalista i més idealista. L’assaig té un caràcter explicatiu, encara que alhora pot ser argumentatiu, i la seua funció és intel•lectual, és a dir, que té la finalitat de fer reflexionar. Els aspectes que l’identifiquen com a literari són les referències culturals, una certa elaboració del llenguatge (jocs de paraules, repeticions, lèxic culte, contraposicions, interrogacions retòriques...) i una estructuració molt elaborada.
L'assaig com a gènere literari
L'assaig és un gènere a cavall de la litaratura de creació, d'una banda, i de la filosofia i del tractat de divulgació, de l'altra. Oscil•la, quant a la longitud, entre l'article i el llibre, i adopta formes molt diverses: l'article, el diari personal, la dissertació sistemàtica, l'epístola, el diàleg o la pura divagació. L'assaig es diferència de la monografia acadèmica o tractat tècnic (també anomenada en algunes ocasions assaig científic o tècnic d'una especialitat) perquè no pretén efectuar una exposició sistemàtica i completa d'un tema, i perquè s'adreça a una audiència més bé general que especialitzada.
Article ANY VALOR de Carme Miquel
Fa deu anys que l'escriptor Enric Valor ens va deixar. Desaparegué la mirada còmplice, el mig somriure i la conversa fluida. Però va quedar el legat: la valuosa obra literària i lingüística d'un home que estimava el seu país, la seua llengua i la seua gent. Per sort, el seu valor intel•lectual li va ser reconegut en vida i va ser nomenat Doctor Honoris causa per les cinc universitats valencianes. I les escoles del nostre país li van dedicar diversos homenatges que ell, amb la seua modèstia, sempre acceptava amb una certa perplexitat.
Ara, deu anys després del seu comiat, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua designa aquest 2011 com l'"Any Valor" amb la programació de diverses activitats. Seran les activitats de l'Acadèmia i les activitats de sectors de la societat valenciana que reclamaven aquest record oficial i especial cap a l'escriptor. I d'això cal felicitar-se. Ens felicitem perquè un poble ha de tindre presents les persones que amb la seua obra han enriquit el bagatge cultural d'eixe poble i perquè cal transmetre a les noves generacions eixe patrimoni, en el cas d'Enric Valor un patrimoni lingüístic molt important. Lingüístic, no només pels seus treballs gramaticals sino també per la bellesa i la riquesa del valencià que utilitzava quan escrivia (també quan parlava). Però en la seua obra hi ha altres elements a destacar. Com bé sabem ell, a partir de les converses amb persones de generacions anteriors, va rescatar la saviesa de la cultura popular i va elaborar un corpus rondallístic important que forma part de l'imaginari col•lectiu valencià. Convenientment divulgat, ara els xiquets i xiquetes valencians tenen al seu abast el món fantàstic dels seus avantpassats, que poden compaginar perfectament amb el món imaginari que els proporcione la cultura actual.
I per completar el nostre record, no oblidarem l'Enric Valor novel•lista. Les novel•les del seu Cicle de Casana, amb un escenari ubicat en un passat recent, mostren la condició humana de tots els temps.
Hem iniciat l'"Any Valor". Conéixer la seua obra i normalitzar a tots els nivells la nostra llengua, que és la seua, són dues maneres d'honorar l'escriptor. I, de pas, d'honorar-nos nosaltres mateixos com a ciutadans i ciutadanes valencians.
Dimarts, 04 de gener de 2011
(Levante)
Ara, deu anys després del seu comiat, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua designa aquest 2011 com l'"Any Valor" amb la programació de diverses activitats. Seran les activitats de l'Acadèmia i les activitats de sectors de la societat valenciana que reclamaven aquest record oficial i especial cap a l'escriptor. I d'això cal felicitar-se. Ens felicitem perquè un poble ha de tindre presents les persones que amb la seua obra han enriquit el bagatge cultural d'eixe poble i perquè cal transmetre a les noves generacions eixe patrimoni, en el cas d'Enric Valor un patrimoni lingüístic molt important. Lingüístic, no només pels seus treballs gramaticals sino també per la bellesa i la riquesa del valencià que utilitzava quan escrivia (també quan parlava). Però en la seua obra hi ha altres elements a destacar. Com bé sabem ell, a partir de les converses amb persones de generacions anteriors, va rescatar la saviesa de la cultura popular i va elaborar un corpus rondallístic important que forma part de l'imaginari col•lectiu valencià. Convenientment divulgat, ara els xiquets i xiquetes valencians tenen al seu abast el món fantàstic dels seus avantpassats, que poden compaginar perfectament amb el món imaginari que els proporcione la cultura actual.
I per completar el nostre record, no oblidarem l'Enric Valor novel•lista. Les novel•les del seu Cicle de Casana, amb un escenari ubicat en un passat recent, mostren la condició humana de tots els temps.
Hem iniciat l'"Any Valor". Conéixer la seua obra i normalitzar a tots els nivells la nostra llengua, que és la seua, són dues maneres d'honorar l'escriptor. I, de pas, d'honorar-nos nosaltres mateixos com a ciutadans i ciutadanes valencians.
Dimarts, 04 de gener de 2011
(Levante)
dimecres, 19 de gener del 2011
Fonètica sintàctica
Com ja sabeu, en el segon apartat de l'examen de les PAU pot aparèixer una pregunta sobre fonètica sintàctica (obertura o tancament de les vocals e, o), processos d'elisió vocàlica, reducció, sinalefes, sonoritzacions de consonants, etc.
Ací us passe un xicotet resum que ha elaborat un company meu:
FONÈTICA SINTÀCTICA DE LES VOCALS
ELISIÓ: Tendència a la desaparició de vocals àtones. Més sovint en la variante oriental del nostre idioma. L’elisió implica enllaç de mots continguts.
Exemple: mà (e)squerra
REDUCCIÓ: És el tipus d’elisió que es produeix quan les dues vocals són iguals. Suposa una reducción del nombre de síl·labes.
Exemple: deixe (e)l poble
SINALEFA: S’anomena també diftong sintàctic perquè en entrar en contacte les dues vocals, si una d’aquestes és la i/u àtona, farà diftong amb l’altra.
Exemple: el que us dic
FENÒMENS CONSONÀNTICS DE CONTACTE
a-Oclusives (p, t, k // b, d, g)
El tret distintiu és sonoritat/ no sonoritat en la posició inicial de oclusives bilabials bala/pala.
En posició final el tret sonoritat/no sonoritat es perd i tant p com b es pronuncien sordes: arrap=àrab
El mateix ocorre amb d/t i g/k.
En posició final de síl·laba interior de paraula o en contacte amb una altra paraula començada per consonant, les oclusives es pronuncien sordes o sonores segons si la consonant que segueix és sonora o no.
En contacte amb una altra paraula començada amb vocal les oclusives se solen pronunciar sordes.
b- Fricatives i africades:
-en posició final de paraula, només pot aparéixer la sorda: tuf, gas, peix, goig.
+ consonant: es pronuncien sordes o sonores segons si la consonant que seguix és sonora o no:
Tuf pudent
Gas butà
Peix net.
+ vocal: es pronuncien sonores
Gas obert
Tuf enorme
Peix o carn
Raig X
Com ja sabeu, en el segon apartat de l'examen de les PAU pot aparèixer una pregunta sobre fonètica sintàctica (obertura o tancament de les vocals e, o), processos d'elisió vocàlica, reducció, sinalefes, sonoritzacions de consonants, etc.
Ací us passe un xicotet resum que ha elaborat un company meu:
FONÈTICA SINTÀCTICA DE LES VOCALS
ELISIÓ: Tendència a la desaparició de vocals àtones. Més sovint en la variante oriental del nostre idioma. L’elisió implica enllaç de mots continguts.
Exemple: mà (e)squerra
REDUCCIÓ: És el tipus d’elisió que es produeix quan les dues vocals són iguals. Suposa una reducción del nombre de síl·labes.
Exemple: deixe (e)l poble
SINALEFA: S’anomena també diftong sintàctic perquè en entrar en contacte les dues vocals, si una d’aquestes és la i/u àtona, farà diftong amb l’altra.
Exemple: el que us dic
FENÒMENS CONSONÀNTICS DE CONTACTE
a-Oclusives (p, t, k // b, d, g)
El tret distintiu és sonoritat/ no sonoritat en la posició inicial de oclusives bilabials bala/pala.
En posició final el tret sonoritat/no sonoritat es perd i tant p com b es pronuncien sordes: arrap=àrab
El mateix ocorre amb d/t i g/k.
En posició final de síl·laba interior de paraula o en contacte amb una altra paraula començada per consonant, les oclusives es pronuncien sordes o sonores segons si la consonant que segueix és sonora o no.
En contacte amb una altra paraula començada amb vocal les oclusives se solen pronunciar sordes.
b- Fricatives i africades:
-en posició final de paraula, només pot aparéixer la sorda: tuf, gas, peix, goig.
+ consonant: es pronuncien sordes o sonores segons si la consonant que seguix és sonora o no:
Tuf pudent
Gas butà
Peix net.
+ vocal: es pronuncien sonores
Gas obert
Tuf enorme
Peix o carn
Raig X
dimarts, 14 de desembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)