El text argumentatiu teoria i exercici

Ací teniu la teoria dels textos argumentatius i tot seguit teniu un exercici per a comentar. Me'l podeu entregar a classe, si voleu.

ELS TEXTOS ARGUMENTATIUS

Els textos argumentatius són els que ens serveixen per a exposar i defensar opinions. La seua finalitat principal és aconseguir convéncer o persuadir el destinatari.

Estructura
Aquest tipus de text consta de tres apartats:
• la introducció, que presenta el tema sobre el qual s’argumentarà i la tesi de manera clara i concisa;
• l’argumentació, on s’exposen els arguments;
• la conclusió, que conté un resum de tot el que s’ha exposat, de manera que tracta de reforçar la tesi defensada.

Elements lingüístics
Els elements lingüístics que podem trobar en un text argumentatiu són els següents:
• Predomini de la primera persona gramatical, cosa que crea una implicació directa entre l’emissor i el receptor;
• Presència de verbs d’opinió com ara pensar, creure, opinar...;
• Ús, sobretot, d’oracions causals (perquè, ja que), adversatives (però, no obstant) i consecutives (tan...que, així que).
• Ús d’interrogacions retòriques per atraure l’atenció dels receptors i persuadir-los.
• Utilització de la ironia.

Ara a posar-ho en pràctica,

LA SOLEDAT DELS ADOLESCENTS

Javier Elzo. Catedràtic de la Universitat de Deusto(Navarra)
Totes les enquestes ho confirmen: la família és l’espai on, segons els adolescents i els joves, es diuen les coses més importants per a orientar-se en la vida. La família és la institució més volguda i on se senten més còmodes. La immensa majoria dels joves diu que es duu bé amb els pares. Tinc dades, moltes dades, que ho confirmen. En alguns casos fins i tot diuen que es duen millor amb els seus pares (el 54%) que amb els seus propis companys (47%). Però sempre ens queda, a pesar de tot, més d’un dubte.
Alguns argumenten que és normal que es duguen bé amb els pares perquè, a més de consertir-los-ho tot, de fet, s’han convertit en els reis de la casa, ara que en són ben pocs, que els pares són fora de casa i que el mercat del treball (de qualitat, s’entén) és escàs i competitiu. Això fa que molts tinguen en mala consideració els adolescents.
Fa uns mesos vaig publicar un llibre, El silenci dels adolescents, que pretenia estudiar el que no conten els adolescents i els joves als pares. És fàcil endevinar-ho: en primer lloc, tot allò referent a qüestions sexuals, què fan les nits dels caps de setmana, els embolics que poden tenir en el col•legi, entre ells mateixos i finalment, alguns, pocs, amb la fòbia. Però la sinceritat i la frescor de les entrevistes ens van permetre advertir el baix nivell de comunicació que hi ha al si de les famílies.
Considere que les converses dels pares amb els fills es mouen entre la banalitat i l’excepcionalitat. Són, o molt superficials, o agòniques, en moments límit. Això passa, per exemple, en aquest segon supòsit, amb la primera borratxera, una gran davallada en les notes, la primera nit sencera fora de casa, aquells ulls lluents de qui s’ha fet més d’un porro... A vegades la cosa pot tindre causes majors: un embaràs no desitjat, un accident de trànsit, una telefonada de la policia perquè el fill s’ha barallat amb altres adolescents, o l’han agafat, mans a l’obra, furtant o trencant uns fanals... Conversacions difícils, amb pares sorpresos que aqueixes coses, que saben que succeeixen perquè les lligen en els periòdics, els passen a ells, als seus fills.
Ara bé, en molts casos la relació és superficial, quan és percebuda pels adolescents com a interrogatoris:”on has estat”, “amb qui”, “què has fet o no hauràs fet”... Això òbviament és no haver pres droga quan diuen: mon pare (o ma mare) m’ha soltat el rotllo de la sexualitat o m’ha boçat el discurs de les precaucions.
Falta, sospite que en moltes famílies, la comunicació prolongada de certa profunditat i assossec sobre el que succeeix en el cercle d’amics del fill, sobre una pel•lícula que tots han vist, un comentari sobre tal succés d’actualitat, la declaració d’un polític, d’un artista o un professor, la immigració, les violències urbanes, els diners del futbol... Crec que es parla poc de la forma de negociar una frustració amorosa, una trobada sexual fracassada, sobre les preguntes sobre l’origen i el fi de la vida. Aquest és el nivell de conversació que crec que falta entre pares i fills.
Sent açò així, es deu preguntar més d’un lector, com podem sostenir que la família és l’espai on diuen els adolescents que troben més coses per a orientar-se en la vida. Senzillament perquè en els altres àmbits, i especialment en el cercle d’amics, aqueixa comunicació és encara pitjor. En molts casos inexistents, més enllà d’un sentir-se a gust separats del món adult, amb llums intermitents i encegadors, amb decibels al límit i molt d’alcohol. Crec, en definitiva, que no som conscients de la soledat en què creixen molts adolescents. Mai cap generació no ha tingut tantes coses i ha estat tan sola. Dins i fora de la família.
(Adaptació dels autors d’un article d’El periódico 21/02/2001)