Des d'aquest blog vull donar-vos l'enhorabona per la feina que heu fet al llarg del curs. La majoria de vosaltres heu vist compensat aquest esforç amb bones notes i ara encareu les Proves d'Accés a la Universitat (PAU) amb molts ànims i una grandíssima il•lusió. Estic convençuda que ho aconseguireu perquè per damunt de tot heu demostrat humanitat i coratge.
Sols espere poder haver contribuït mínimament en la vostra formació. Si és així, jo em done per satisfeta.
Ja sabeu quina és la manera que teniu de contactar amb mi. No us podeu permetre cap dubte.
Estic a la vostra disposició.
dijous, 2 de juny del 2011
dijous, 19 de maig del 2011
LA POESIA DE POSTGUERRA. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PERÍODE
Vos facilitem un material que pot ser d'utilitat per a contextualitzar els tres poetes: Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol.
LA POESIA DE POSTGUERRA
Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel•la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:
Dècada dels anys 40 i 50.
a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.
b) La poesia de tradició avantguardista. Paral•lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.
Dècada dels anys 60
a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel•lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.
b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.
Dècada dels anys 70
a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco (1975), els anys de la transició, la configuració de l’estat de les autonomies, la democràcia, l’aprovació de les lleis de normalització lingüística i la introducció, en el nostre àmbit, del català-valencià en l’ensenyament. En el món literari es van produir uns fets que van marcar un canvi de rumb en la poesia. D’una banda es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir en els mestres reconeguts de les promocions més joves.
b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. A Catalunya, podem destacar Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal; al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Manuel Rodríguez Castelló; quant a la poesia Balear, Josep Albertí.
LA POESIA DE POSTGUERRA
Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel•la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:
Dècada dels anys 40 i 50.
a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.
b) La poesia de tradició avantguardista. Paral•lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.
Dècada dels anys 60
a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel•lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.
b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.
Dècada dels anys 70
a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco (1975), els anys de la transició, la configuració de l’estat de les autonomies, la democràcia, l’aprovació de les lleis de normalització lingüística i la introducció, en el nostre àmbit, del català-valencià en l’ensenyament. En el món literari es van produir uns fets que van marcar un canvi de rumb en la poesia. D’una banda es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir en els mestres reconeguts de les promocions més joves.
b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. A Catalunya, podem destacar Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal; al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Manuel Rodríguez Castelló; quant a la poesia Balear, Josep Albertí.
dilluns, 16 de maig del 2011
MIQUEL MARTÍ I POL
ESTIMADA MARTA
Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara un pou eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen, i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.
Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara un pou eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen, i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.
diumenge, 1 de maig del 2011
DIETA PER A L’ÈPOCA DELS EXÀMENS
Esteu a les acaballes del curs i, potser, us calen alguns consells per tal d'enfrontar el millor possible els exàmens finals i les PAU. He trobat a Internet això i he pensat que us podria ser útil.
"La massa cerebral constitueix només entre un dos i un tres per cent del nostre pes corporal, però pel que fa al consum d'energia és el més semblant a un gremlin insaciable. És per aquesta raó, que la nostra massa gris absorbeix fins a un vint per cent de les propietats energètiques dels aliments.
Els hidrats de carboni, en concret la glucosa, són les seues principals fonts i si l'aportació d'hidrats és insuficient, el cervell opta per les proteïnes o els greixos, els quals no són molt recomanables que s'utilitzen de forma habitual.
No obstant això, en èpoques d'exàmens el consum d'aquest ser, acoblat en alguna cavitat recòndita del nostre cap, augmenta la seua gola. Elevar l'aportació de calories no és el més aconsellable, ja que ens pot portar a digestions pesades que entorpirien les nostres hores d'estudi, sinó que el que hem de cuidar és la ingesta de determinats nutrients: vitamines del grup B, la vitamina E, algunes sals minerals (potasi, magnesi i zinc) i oligoelements (liti, silici, seleni i crom).
Els nutrients a dalt indicats estan directament relacionats amb la capacitat de concentració, memòria, rendiment intel•lectual i fins i tot, en alguns casos, l'estat d'ànim,fonamental en aquest període d'estudi.
La clau del rendiment acadèmic no està específicament en el que mengem, sinó en la nostra disposició anímica, però una alimentació adequada ens pot ajudar molt. Per aconseguir un ple rendiment acadèmic només cal seguir unes senzilles pautes d'alimentació:
- Realitzar un esmorzar complet, per enfrontar el dia amb energia i evitar falta de glucosa, la qual cosa repercuteix directament en la concentració, en el rendiment i en la memòria.
- Els menjars principals no substituir-los habitualment pel menjar de preparació ràpida, com ara les pizzes, hamburgueses, entrepans, etc.; el millor, dieta mediterrània.
- Substituir begudes ensucrades, amb o sense gas, per sucs naturals o infusions.
- Distribuir la dieta en 5 o 6 àpats, perquè el continu desgast d'energia a què ens porta les hores d'estudi fa que puguem tenir sensació de fam o buit, el que ens impedeix una concentració adequada. Per tant, prendre sandvitx, fruits secs, batuts, iogurts o fruites en aquest temps de descans i evitar pastisseria industrial, llaminadures o llepolies, snacks, etc.
-Evitar el consum excessiu de cafè o begudes amb cafeïna, que ens ajuden a mantenir-nos desperts, però difícilment a concentrar o memoritzar com hauríem i que a més provoquen nerviosisme i dificulten el descans.
- Una mica de xocolata cada dia és una bona aportació energètica. A més segons uns estudis realitzats per la Universitat de Bradford, menjar xocolata durant l'època d'exàmens ajuda a reduir el nivell d'estrès. Aquells aliments que contenen molt de sucre no són recomanables, però la xocolata és l'excepció que confirma la regla ... estem de sort!
D'altra banda, un excés de vida sedentària comporta un deficient rendiment intel lectual que empitjora en els fumadors, els que porten una alimentació inadequada i els que no practiquen esport.
Com hem dit, és molt important una alimentació variada sense excés de greixos, amb presència de verdures, fruites i altres components de l'anomenada dieta mediterrània, evitant els excessos, però la pràctica regular d'algun tipus d'esport o exercici físic, també s'agraeix. I portar una vida regular en què no rebaixes les hores de son: és fonamental dormir bé i prou. No t'enganyes: són anys d'esforç que poden passar factura. Has aguantar en les millors condicions fins arribar a la meta final."
dilluns, 18 d’abril del 2011
Ací us deixe una xicoteta mostra de la poesia d'Estellés...
Els Amants
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH
“NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".
Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles.
ASSUMIRÀS LA VEU DEL TEU POBLE
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, Llibre de meravelles, València: Eliseu Climent; Tres i Quatre, 1976, 30
I aquest altre, dedicat a la seua dona Isabel:
SONATA D' ISABEL
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta.
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH
“NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".
Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles.
ASSUMIRÀS LA VEU DEL TEU POBLE
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, Llibre de meravelles, València: Eliseu Climent; Tres i Quatre, 1976, 30
I aquest altre, dedicat a la seua dona Isabel:
SONATA D' ISABEL
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta.
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
Un possible comentari de text...Joan Fuster i l'assaig
NOTA SOBRE LA LLIBERTAT
No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas, per evitar mals majors. Però tingueu present que les lleis, sota qualsevol règim, sempre han estat dictades per “prohibir”. I si en trobeu alguna que sembla facilitar les “llibertats”, fixeu-vos-hi, perquè només ho sembla. Les “declaracions” són una cosa: són declaracions de “principis”. I parlen de “drets”: els de l’home i del ciutadà, per exemple. Us auguren i prometen tants “drets”, que, si fos de veres, això seria la glòria celestial. Però no: hi ha les lleis. Fins i tot -com en la vigent Constitució espanyola- parlen de “llibertats”, però de seguida hi trobareu una clàusula precautòria en la qual ja us adverteixen que aquestes “llibertats” seran “regulades” després, d’una o d’altra manera. Amb la “regulació” corresponent advertireu de seguida que tot són “prohibicions” que la gent que té el poder aplicarà com li plaurà. Convé no oblidar-ho. En la mesura que vivim –si hi vivim- en “llibertat”, només és la mesura de “llibertat”, tan estimada, és una fal•làcia. Tot s’ha de dir: kantianament, les llibertats no poden ser llibertats si no són respectuoses amb les altres “llibertats”. D’acord. Però entre això i les lleis habituals hi ha una distància abismal. Cada llei que - cada dia- emana del poder, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les “classes subalternes”. I que s’autoenganye qui vulga enganyar-se. I per això les lleis sempre han fet por. I per això, en el Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: “la ignorància de la ley no excusa de su cumplimiento”... ¡Apa, a “cumplir la ley”! La llibertat, podem “llegir-la” en un poema de Paul Éluard...
Joan Fuster, Sagitari. 1985
No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas, per evitar mals majors. Però tingueu present que les lleis, sota qualsevol règim, sempre han estat dictades per “prohibir”. I si en trobeu alguna que sembla facilitar les “llibertats”, fixeu-vos-hi, perquè només ho sembla. Les “declaracions” són una cosa: són declaracions de “principis”. I parlen de “drets”: els de l’home i del ciutadà, per exemple. Us auguren i prometen tants “drets”, que, si fos de veres, això seria la glòria celestial. Però no: hi ha les lleis. Fins i tot -com en la vigent Constitució espanyola- parlen de “llibertats”, però de seguida hi trobareu una clàusula precautòria en la qual ja us adverteixen que aquestes “llibertats” seran “regulades” després, d’una o d’altra manera. Amb la “regulació” corresponent advertireu de seguida que tot són “prohibicions” que la gent que té el poder aplicarà com li plaurà. Convé no oblidar-ho. En la mesura que vivim –si hi vivim- en “llibertat”, només és la mesura de “llibertat”, tan estimada, és una fal•làcia. Tot s’ha de dir: kantianament, les llibertats no poden ser llibertats si no són respectuoses amb les altres “llibertats”. D’acord. Però entre això i les lleis habituals hi ha una distància abismal. Cada llei que - cada dia- emana del poder, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les “classes subalternes”. I que s’autoenganye qui vulga enganyar-se. I per això les lleis sempre han fet por. I per això, en el Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: “la ignorància de la ley no excusa de su cumplimiento”... ¡Apa, a “cumplir la ley”! La llibertat, podem “llegir-la” en un poema de Paul Éluard...
Joan Fuster, Sagitari. 1985
JOAN FUSTER
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).
més informació:
http://www.escriptors.cat/autors/fusterjoan/pagina.php?id_sec=1933
Videos amb més informació sobre aquest gran intel·lectual valencià:
http://www.youtube.com/watch?v=PJQMLADhrj4&feature=fvst
http://www.youtube.com/watch?v=VufIYMN0T0s
més informació:
http://www.escriptors.cat/autors/fusterjoan/pagina.php?id_sec=1933
Videos amb més informació sobre aquest gran intel·lectual valencià:
http://www.youtube.com/watch?v=PJQMLADhrj4&feature=fvst
http://www.youtube.com/watch?v=VufIYMN0T0s
Subscriure's a:
Missatges (Atom)