LITERATURA PREGUNTA 4 Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural. Heu d'elaborar un text, com els que hem fet, que ha de tractar dels aspectes socioculturals més importants d'aquest període. Ha d'aparèixer una relació d'autors i les obres més destacades i quines són les temàtiques i les tècniques emprades. Ací teniu un tast: CONTEXT SOCIOULTURAL. A mesura que el règim va necessitant rentar-se la cara dictatorial en benefici de les noves aliances internacionals va afluixant-se la persecució contra el català i va permetent la creació d’editorials i una major normalització de les publicacions. Cal destacar les següents editorials:  Editorial Moll, renascuda el 1943  La col•lecció “El Dofí•; de Destino, 1946-actualitat  Editorial Selecta, 1946.  Edicions 62, 1962.  Edicions Proa, 1965.  Tres i Quatre, creada a València el 1968 per Eliseu Climent. Els premis literaris acompanyen i complementen l’activitat editorial. Els primers anys van ser clandestins i de ressò social reduït, però a partir dels anys cinquanta, aprofitant un context més operatiu, es van anar instruint en premis més importants. Cal citar:  El Joanot Martorell, creat el 1947 i transformat en el Sant Jordi el 1960.  El Victor Català, creat el 1953 L’arribada de la democràcia i de l’anomenat estat de les autonomies va unida a un canvi radical en la consideració legal i social del català. El reconeixement de la cooficialitat i l’entrada en els sistema docent, a més de cloure les llargues dècades de persecució i marginació, han contribuït a un salt qualitatiu i quantitatiu sense precedents en l’esforç per la normalització del circuit literari català. L’alfabetització en català de les noves lleves d’escolars no sols resol un dels entrebancs crònics sinó que obri les portes de les editorials catalanes a l’enorme mercat del llibre escolar i de la narrativa de lectura obligatòria. Una importantíssima injecció econòmica, habitual en tots els circuits literaris, que fins ara havia romàs absent del català. Però també ara la infraestructura editorial rep arreu del món l’embat del canvi radical que afecta tota la gestió de la informació, l’entreteniment i la producció cultural, aglutinats en les mans de fortes multinacionals que hi apliquen una política estrictament industrial. Aquest procés de concentració i industrialització ha arribat també a casa nostra, amb els consegüents canvis en la política editorial. Les novel•les i els llibres de contes són llançats al mercat -i de vegades concebuts i produïts- amb un esforç de màrqueting equiparable al de qualsevol altra mercaderia la labor orientativa i valorativa del crític comença a ser superada per la importància del soroll del llibre en els mitjans de comunicació de masses, com ara la televisió i la ràdio, dins i fora dels programes específics dedicats als llibre. Fins i tot el simple nom d’un autor ben conegut a les pantalles de la televisió pot ser garantia suficient de la bona acceptació del llibre per un públic ampli. D’altra banda, l’ajuda econòmica dels diferents governs autonòmics en favor de la normalització de l’edició en català, ara com ara imprescindible, permet als editors assegurar-se la recuperació d’un mínim de la despesa i aventurar-se amb la publicació de major nombre d’editorials. El resultat de tots aquests components nous amb què es troba per primera vegada l’edició catalana és la gran efervescència perquè travessa l’activitat editorial. I una prova més la trobem en els premis de novel•la, multiplicats en nombre i en dotació econòmica. Una altra mostra del canvi operat en aquests anys en el circuit literari català ens l’aporta la simple ullada a les xifres. L’augment espectacular en l’edició de títols va acompanyat de la creixença, igualment colossal, de les xifres de venda dels títols més destacats. En algunes llibres s’ha ultrapassat la barrera del milió d’exemplars editats; és el cas, per exemple, de Manuel de Pedrolo o de Mercè Rodoreda. Els progressos, innegables, no poden amagar la feblesa encara massa determinant. La plena professionalització de l’escriptor encara és impossible, llevat de casos molt reduïts i de vida modesta. La resta ha de compaginar l’activitat creativa amb el treball en els mitjans de comunicació, amb les tasques de traductor, o amb qualsevol altra faena més o menys pròxima a la literària. LA RENOVACIÓ DE LES REFERÈNCIES IDEOLÒGIQUES: L’any 1968, el de la cèlebre revolta del maig parisenc i de les incasables protestes contra la intervenció militar nord-americana al Vietnam i contra les discriminacions racials, marca el punt àlgid d’un període caracteritzat per la prosperitat econòmica, però també per les convulsions internes. La joventut europea dels països democràtics, sobretot la universitària, recull el missatge de la revolta nord-americana i sotmet el sistema vigent heretat dels seus pares a una dura crítica, que a França conclou amb l’explosió universitària del més de maig. És l’hora també de les grans experiències rupturistes en l’àmbit de la creació artística i literària. L’any 1968, precisament, eixia al carrer el recull de contes de Terenci Moix titulat La torre dels vicis capitals, que havia guanyat el premi Víctor Català de l’any anterior, i aportava a la literatura catalana el primer senyal inequívoc dels canvis en la norma literària dominant. PROPOSTES ESTÈTIQUES: Els primers anys d’activitat, la dècada dels anys setanta, son també els de major impacte, d’una banda, per la necessitat de marcar distàncies respecte al Realisme Compromès. Es poden destacar dos corrents alternatius simultanis: la subversió revolucionària del model heretat i l’aprofundiment renovador d’aquest model. Els primers comparteixen la concepció revolucionària de la novel•la i del conte; les decantacions personals que els nostres narradors en fan origina un corrent conegut amb el nom de “Textualisme”, que privilegia l’acte narratiu i el discurs o relat per damunt de la història, reduïda al mínim. Una de les novetats més destacades que acompanyen aquest corrent d’avantguarda és la presència notable d’escriptors valencians i mallorquins. Entre aquesta narrativa experimental cal citar: Biel Mesquida (L’adolescent de sal, 1975), Quim Monzó (Self-service, 1977); i dins de l’esquadra de valencians Amadeu Fabregat amb Assaig d’aproximació a la ‘Falles folles fetes foc’, 1974. Paral•lelament a aquest corrent revolucionari i experimental en sorgeix un altre, també de gran varietat interna, caracteritzat en última instància per l’afany de transformar i modernitzar la novel•la i el conte, tant en l’àmbit de la temàtica i la història, com del relat. Però en la narrativa de ficció l’autèntic esclat el protagonitza la novel•la històrica. És el moment de l’elaboració de novel•les històriques de clar plantejament reivindicatiu nacionalista. Dins els amplis límits del model de la novel•la històrica hom pot distingir dues grans línies de producció: En la primera els autors recreen episodis i personatges de la pròpia història amb un clar sentit reivindicatiu, i cal destacar les primeres novel•les de Jaume Cabré (Galceran, l’heroi de la guerra negra, 1977; o les novel•les del “Cicle de Feixes”), el valencià Josep Lozano amb Crim de Germania (1980) o Ferran Cremades (La regina de la pobla de les fembres pecadrius, 1980). En la segona, els autors centren l’objectiu principal en la formació del lector a través d’episodis i personatges històrics estrangers.