dilluns, 5 de setembre de 2011

ANIVERSARI ESTELLÉS 4 SETEMBRE


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella.

Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 – València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Estudià Periodisme. Des del 1949 treballà al diari “Las Provincias” de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L’amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s’iniciaren el seu reconeixement i la seua popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d’Or, Les pedres de l’àmfora (1974), Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d’Or, Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seua obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.
La seua expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al•ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel•les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l’Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. La seua obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d’Or de belles arts del ministeri de cultura.



Els amants, Llibre de meravelles


No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó)



Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.


Jo desitjava, a voltes, un amor educati
en marxa el tocadiscos,negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.


"El Amants" és un poema que pertany a l'obra de Vicent Andrés Estellés LLIBRE DE LES MERAVELLES".
Aquest llibre està dividit en tres parts:
- "Teoria i pràctica de la Flor natural". On reflexiona sobre l'ofici i la missió del poeta, en definitiva de l'home.
- Apartats numerats de l'I al VII. Consta de quaranta-set poemes.
- "Propietats de la pena". És la part on pertany el poema.
Es tracta aquest d’un poema de versos d’art major de 12 síl•labes cesurats en dos hemistiquis de 6 síl•labes que, en el transcurs de la composició, intercalen versos masculins i femenins. Tots ells són versos blancs ja que no presenten cap tipus de rima.
El poema es troba estructurat en cinc estrofes: la primera és de quatre versos, la segona de quatre, la tercera de dos, la quarta de dotze i l’última de dos.
És una composició que mostra la passió entre dos amants que s’amaven, sembla ser que es tracta de l’autor i d’una dona. Al llarg de tota l’obra evoca l’amor a través del record i compara l’abans, eren fogosos, s’amaven en qualsevol racó, no eren en cap cas defensors d’un amor tranquil sinó que eren salvatges i bruscos; amb l’ara, ja ha passat molt de temps des d’aquella època però de tant en tant recorden els vells temps.
El seu és un amor carnal, de desig, en contraposició a l’amor de Petrarca (amor cortés). Ells són uns amants que no s’amaguen que deixen veure els seus sentiments i, encara que de vegades ell ha desitjat un amor amable i educat no ho ha aconseguit i ha continuat sent un amor bàrbar.
Al llarg del poema trobem multitud de recursos literaris. El primer és un hipèrbaton localitzat al segon vers (“Feroçment ens amàvem”), i en aquest mateix vers trobem també una antítesi ”matí” i “nit”. En el 4t vers trobem una estructura paral•lelística (“Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses”).
A la segona estrofa, en el primer vers, tenim una metàfora on diu “em pren aquell vent”, referint-se a la fogositat. Al 3r i 4t d’aquesta mateixa estrofa tenim comparacions (“com un costum amable” i “com un costum pacífic”).
A la tercera estrofa, en el 2n vers tenim una antítesis(“ens ajunta” i “ens empeny”), per a marcar la força del seu amor.
A la quarta, al 1r vers trobem la utilització del “jo poètic”, en el 3r vers localitzem una antítesis entre “ara” i “després”, al següent vers la sinonímia (“brusc” i “salvatge”) per a donar-li més força. Al 7è vers trobem una exclamació retòrica (“Què voleu que hi faça!”) dirigida al lector, al 8è tenim una estructura paral•lelística (“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses”).
I a l’última estrofa tenim la comparació (“dos amants com nosaltres”) més important de tota la composició.

1 comentari: