diumenge, 3 de febrer del 2013

BIOGRAFIA VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 – València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Estudià Periodisme. Des del 1949 treballà al diari “Las Provincias” de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L’amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s’iniciaren el seu reconeixement i la seua popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d’Or, Les pedres de l’àmfora (1974), Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d’Or, Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seua obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.
La seua expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l’Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. La seua obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d’Or de belles arts del ministeri de cultura.

"VIDA, SINÓ"



VIDA, SINÓ
Porc ple de vicis.
Jaume Roig.

Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.
M’agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il•lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l’amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tan contents, visca València, visca!
Criatura llunyana, criatura en dissabte,
¿Què seria de tu? Gershwin et va cantar,
et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.
Les trompetes de Gershwin duien anys anunciant-te,
i el món no tingué mai millor tecnicolor
que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,
aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,
els anuncis de roba íntima de les dones
convertint els solars en consolats d’amor.
Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar
un dia qualsevol. Potser hauràs parit
tres o quatre vegades i algun avortament;
potser amb el teu home, cerimoniosament,
prengues el sol plausible del diumenge del parc.
Potser no ens direm res_ ¿què ens hauríem de dir?_
i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele
el dinar en la taula, i t’escriuré un poema
que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,
però on evocaré els teus béns, aquells dies,
la teua brusa oberta, la teua boca oberta
davall un bes enorme, apressant, extensíssim,
el primer bes d’un home, mare, que vares rebre.
Oh la satisfacció instantània del mascle!
Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.

"NO ESCRIC ÈGLOGUES"



NO ESCRIC ÈGLOGUES
Irats e gauzens me’n partray
s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.
jofre rudel.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregàven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada pel crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els homes que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

"ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE"


Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil·labes,
de fer-t el nus de la corbata,
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.