VICENT SALVADOR diu de Joan Fuster

La reivindicació de l'assaig. Vicent Salvador (Universitat Jaume I)
Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel•lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.

Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.

D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel•lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel•lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.

Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."

JOSEP IBORRA diu de Joan Fuster

"Fuster no sols ha esta l'escriptor d'idees més important d'aquestes últimes dècades, sinó de la literatura catalana contemporània fins i tot tenint en compte Xènius. La varietat i l'interés dels seus temes, la intel•ligència amb què els ha tractat, així com els seu estil brillant, clar i precís, ha fet de Fuster, sempre, fins i tot quan escrivia un article o una monografia, un assagista de cap a peus, en la tradició dels grans autors europeus d'Erasme i Montaigne, de Gide i de Huxley, passant pels il•lustrats". JOSEP IBORRA

JOAN FUSTER

Joan Fuster: l'escriptura assagística
FOTO DE JOAN FUSTER
Enllaços de Joan Fuster:
http://www.joanfuster.cat/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-fuster
http://www.escriptors.com/.../fusterjoan
http://ca.wikipedia.org/.../Joan_Fuster_i_Ortells

BIOGRAFIA DE JOAN FUSTER
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel•lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

SER JOAN FUSTER

La LECTURA DE 2n BAT ja sabeu que és una obra de Joan Fuster. Al web de BROMERA podeu trobar aquesta informació de SER JOAN FUSTER :

Ser Joan Fuster és una selecció de textos pensada per provocar la reflexió sobre temes molt variats, però sempre d'interés: la delinqüència actual, les modes i els costums de la joventut, la influència de la publicitat i els mitjans de comunicació, la justícia, la llibertat, l'ecologisme, la guerra i el pacifisme, entre d'altres.
Aquest és un llibre que aconsegueix que el lector s'ho passe bé gràcies a l'estil àgil, directe i, molt sovint, sarcàstic i polèmic, del seu autor a qui, no debades, se'l considera com una de les figures més importants de la nostra literatura i el més prolífic i original dels nostres assagistes.

PEDROLO

Qüestions que heu de respondre en el vostre treball:

Quina temàtica articula l’obra dramàtica de Pedrolo?

D’on sorgeix el teatre de Pedrolo?

Busca informació sobre el teatre de l’absurd. En què consisteix? Com defineix el mateix autor les seues obres?

TEATRE DE POSTGUERRA FINS ELS ANYS 70

ELS COMEDIANTS

DAGOLL DAGOM




El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
1- Explica com va evolucionant la situació del teatre en la postguerra.
2- Quins canvis es produïxen a partir dels anys 60?
9 -Enumera els autors i les companyies més importants.

ENLLAÇOS i INFORMACIÓ PER A FER TREBALL DE MARTÍ I POL

Miquel Martí i Pol
http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-marti-i-pol
Antologia de poemes seus.
Música de poetes. Martí i Pol.

El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
1- Parla del reconeixement que ha obtingut l’obra de Martí i Pol.
2- Quins aspectes han influït en la seua obra?
3- Explica les diverses etapes que hi ha en la seua poesia.

Miquel Martí i Pol naix a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 i mor l'11 de novembre de 2003. És conegut i popular sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. S’inicia en la vida laboral als catorze anys, al despatx d’una fàbrica tèxtil. A causa d’una esclerosi múltiple hagué de deixar el treball en 1973.

La poesia de Martí i Pol, a més de reflectir algunes dades autobiogràfiques i les seues experiències vitals- la malaltia, el temps de la postguerra i la transició- crea un món interior on apareix la recerca de la serenitat des d’uns valors ètics que s’apliquen sovint a la crítica social.
Així, Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social perquè la seua obra poètica manifesta:
a) el lligam amb el seu poble nadiu,
b) la condició social obrera,
c)el comprimís personal amb la seua classe social i amb el seu país,
d) les conseqüències de la malaltia,
e) i l’actitud de recerca envers el coneixement de si mateix i del món que l’envolta.

Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat de membres de la Nova Cançó. També col•labora a les revistes Oriflama i Inquietud.

A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendïsca la realitat de l'àmbit de la malaltia, i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort, que pot ser entès per tothom
A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel. El 2000 s'hi afegí el Parlament de Catalunya.
Mor l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

La seua producció poètica és molt extensa:

Poemes al vent (1954) obté el Premi Óssa Menor.
Quinze poemes (1957)
El poble (1966)
Vint-i- set poemes en tres temps (1972)
Crònica de demà (1977)
Estimada Marta (1978)
L’hoste insòlit (1979)
Llibre d’absències (1985)
Algú que espera (1991)
El silenci (1992)
Un hivern plàcid (1994)
Llibre de les solituds (1997), etc.

POEMA 1 L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses
queden enregistrades
a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava
mentre feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen
en l'opaca grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor
no hauria pas sabut dir
d'on li venien les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

POEMA 2
Aquesta remor

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt temps que no plou.
S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s´alci
la pols que hi ha pertot
i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l´aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

POEMA 3
Les quatre banderes

Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany.

De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo quasi, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.

POEMA 4 Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.